Votar a les fosques

Quan he sentit que, entre altres disbarats, el govern d’en Rajoy demanava (o manava?) a les companyies elèctriques tallar el subministrament als locals on es constituïssin col·legis electorals el proper 1 d’octubre, m’han vingut al cap una colla d’imatges surrealistes. O, com es diu ara, “freakies”-

La primera, era la d’un alcalde català que, amb un guàrdia civil al menjador prenent cafè per refer-se del fred de la nit de vigilància al portal (serem independentistes, però no mal educats), es dirigeix al lavabo per treure de la cisterna del vàter (com en la memorable escena de “El Padrino” on Al Pacino en treu la pistola) un mòbil a través del qual demana les instruccions de darrera hora per saber on ha de dur l’urna inflable deshidratada que té al congelador amagada dins d’un paquet de pèsols del Maresme.

La segona, la d’un president de mesa clandestí sortint de casa disfressat de caçador o de boletaire per anar, aparentment, a la muntanya tot duent a la canana de l’escopeta o al doble fons de la cistella de vimet, les paperetes de votació. Aturant-se, perillosament, davant d’una parella de mossos que fa la ronda tot buscant votants il·legals per detenir-los, i comentant amb ells durant uns minuts la jugada del temps o el partit del Barça per no aixecar sospites.

La tercera, i no us negaré que la més impactant per mi, la d’una colla de ciutadans –entre els que hi ha bastants menjacapellans i fins i tot algun anarquista antisistema- mudats com per anar a un casament i amb la papereta de vot a la butxaca, dirigint-se a l’església del poble que mentrestant repica les campanes cridant a missa de dotze.

Naturalment, tots amb el carnet d’identitat a la cartera i la tarja del cens que els hi va entregar d’amagatotis el venedor de la ONCE del mercat. Amb una butlleta del darrer sorteig, naturalment. Que si els catalans, a més d’independents poguéssim ser milionaris...

No veieu en aquesta darrera imatge cap signe d’irreverència. Si voleu, canvieu l’escena per una colla de gent anant a un aplec sardanista que es fa a la plaça del poble, al costat de l’oficina de l’antiga Caixa, aquella que deia que era de tots. Però respecteu la meva versió original. Perquè, si abans de la transició, molts capellans cedien les seves esglésies i rectories per fer reunions sindicals o de veïns, no veig perquè ara no poden cedir-les per exercir el dret a vot d’un poble que en té ganes. En qualsevol cas, penseu que allà hi hauria garantida la llum de les espelmes, cas que Endesa decidís acceptar les ordres de Rajoy a canvi d’algun magatzem de gas subterrani o submarí. I també la tranquil·litat dels confessionaris pels que encara haguessin de rumiar el seu vot. Sense oblidar que allà no plou. Un fet que, per contra, podria esguerrar l’aplec sardanista.

Queda encara una imatge més. La del guàrdia civil empaitant un nen que porta un paquet rectangular, voluminós i embolicat que molt bé podria ser una urna. Empaitant-lo i escorcollant-lo per descobrir que hi du un joc de construcció que li acaben de regalar a casa de la tieta Mercè pel seu aniversari. I tot això mentre, pel costat d’ells dos, passa un jove amb una samarreta de la CUP, els auriculars ficats a l’orella i un diari sota el braç on amaga una urna de paper maché curosament plegada i unes llistes suposadament de signants en contra de l’explotació dels cucs de seda, però que en realitat son les llistes d’electors.

A mesura que vaig escrivint, em van venint noves imatges. Però com que en Berlanga ja fa dies que va traspassar i l’estètica de “Ocho apellidos catalanes” no m’acaba de fer el pes, aturo aquí la tempesta d’idees declarant aquests gags lliures de drets d’autor. I no faig el mateix amb els que es puguin inventar els guionistes de Mariano Rajoy, perquè és la SGAE (amb permís de Teddy Bautista i la seva banda) qui té l’autoritat en aquesta matèria.

Però, sincerament, accepto que ho veieu ridícul. O fins i tot carrincló. Però, si us plau, no ho veieu impossible. Si els catalans, quan arriben les vacances, ens anem al Nepal o a Namibia a viure experiències emocionals emocionants posant-hi tota la imaginació de que son capaços els de l’agència de viatges, vosaltres creieu de debò que renunciaran a una jornada tan excitant?. A una experiència que supera en adrenalina una partida de “paintball” i en incertesa la renovació de Lionel Messi?

Jo, de Rajoy, canviaria d’estratègia. Perquè, no ens enganyem. Per més que no voti tothom, votarem. I la pregunta de l’endemà és: Perquè, si en Macron arribà a president de França amb una participació de menys del 50%, nosaltres no podem fer el mateix amb la nostra independència?