Política

La tossuda realitat

Francesc Murgadas 08-07-2018 20:31 Lectures 455

Digueu-me ingenu, somiatruites, il·lús o el que vulgueu, però jo, com la setmana passada, torno a tenir esperances. Esperances que tota aquesta crosta de noms i actituds que configura la política espanyola, està començant a desfer-se. A caure feta trossos. Naturalment, el pas del temps hi té alguna cosa a dir, però si només fos això, tot seguiria igual. I, pel que anem veient aquests dies i setmanes, les situacions noves es repeteixen. Sovintegen.

O potser algú de vosaltres esperava que la ja vella història de Pedro Sánchez agafant les regnes del PSOE es podria repetir? Siguem sincers, tothom (o si més no, jo) pensava que els polítics haurien aprés la lliçó i, quan els toqués afrontar el tràngol de passar el testimoni del poder dins del partit, ho farien de manera ordenada, tranquil·la i més maquiavèl·lica. Per alguna cosa el famós “atado y bien atado” ha funcionat durant quaranta anys llargs.

Doncs ara resulta que no. La fugida apressada de Rajoy cap al seu despatx de registrador, com en el seu moment la de Pérez Rubalcaba derrotat a les europees de 2014, ha obert la caixa dels trons. I si en aquell moment, el candidat oficial del PSOE, Eduardo Madina, es va haver de conformar amb un 36% dels vots y el menys oficial Antonio Pérez Tapias amb el 15%, enfront el 49% de Pedro Sánchez, ara és Mª Dolores de Cospedal qui ha acabat descavalcada en benefici de Soraya Sáenz de Santamaria i Pablo Casado. I no soc l’únic que en aquests moments , es jugaria un pèsol a la victòria final del segon.

Perquè tot sembla indicar que aquell divorci que molts auguraven entre la ciutadania i els partits és avui una evidència. El que decideixen les cúpules dels partits en les seves torres d’ivori ja no és combregat sense piular per les bases. Ho han demostrat les primàries del PP, la darrera assemblea de ERC i el pas endavant de la ANC cap a la independència. El votant, militant o no, vol ser escoltat. Només cal donar-li una papereta perquè digui el que realment pensa, no el que volen fer-li pensar.

Convé recordar ara com Pedro Sánchez, després del pas enrere del PP a les eleccions generals del 2015, acceptà sense èxit la proposta reial per presidir el govern tot i ser la segona força política i haver de pactar amb Ciutadans. I com, després del nou fracàs a les eleccions generals del 2016, va comprometre el seu honor en el no a Mariano Rajoy. Un compromís que feu, sospitosament, que 17 membres de l’executiva federal del PSOE dimitissin per forçar la dissolució de l’òrgan, la preceptiva formació d’una gestora i la convocatòria de congrés federal per substituir-lo. I que el porta, unes hores abans de la votació que donaria el poder a Mariano Rajoy, a tornar la seva acta de diputat.

I convé fer-ho perquè des d’aleshores, Pedro Sánchez, escoltant la militància, no va parar fins aconseguir tornar. Derrotant, el 18 de juny de 2017 i per majoria absoluta, als dos candidats considerats “oficials”. El minoritari i conciliador Patxi López i la prepotent Susana Diaz. Tot gràcies, recordem-ho, a les primàries internes.

Unes primàries que, tot i les insinuacions de frau d’algun dels candidats perdedors, han deixat parlar a la gent del PP. I que els ha dut a una situació curiosa. Haver de triar entre la mà dreta d’un ex-president que, arribat el moment de la veritat, agafà la baixa indefinida en forma de despatx de registrador, i un seguidor fidel d’un altre president que no sols no feu efectiva la seva baixa, sinó que es dedicà a torpedinar –segons ell amb la millor intenció- la feina dels seus successors. Guatemala i Guatepeor.

Però això no em fa perdre l’esperança. L’esperança que, finalment, la dreta d’aquest país s’acabi de treure les corretges i la gorra de plat, es vesteixi d’americana i corbata i es comporti com un partit civilitzat. Naturalment, no li demanaré que recolzi l’energia neta, el salari social universal, el dret a acollir immigrants o fins i tot el federalisme amb la resta de nacions de l’estat. Però potser ja seria hora que adoptés formes dialogants, actituds receptives i idearis de segle XXI.

Soraya Sáenz de Santamaria i Pablo Casado venen d’on venen. Però potser ara convindria recordar també que Adolfo Suárez venia del glorioso movimiento nacional i Santiago Carrillo del Partido Comunista Español. I tots dos varen saber evolucionar cap a la UCD i l’eurocomunisme. El poble els hi demanava. Sincerament, espero que el congrés del PP no estronqui allò que molts esperen. Que la democràcia amb majúscules faci un pas més en la bona direcció.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No