Política

Enrere com els crancs

Francesc Murgadas 05-08-2018 13:04 Lectures 1044
El president espanyol, Pedro Sánchez, escolta el líder del PP, Pablo Casado, durant la reunió a la Moncloa, el 2 d'agost de 2018. ACN / Tània Tàpia

El president espanyol, Pedro Sánchez, escolta el líder del PP, Pablo Casado, durant la reunió a la Moncloa, el 2 d'agost de 2018. ACN / Tània Tàpia

Quan tot semblava indicar (sobretot l’opinió dels ciutadans a través de les urnes) que les societats d’aquest racó de món anomenat Espanya, anàvem cap a un temps polític de joc més obert, d’equips de futbol més corals i amb jugadors polivalents, els darrers sondejos electorals apunten una forta tendència de retorn a situacions del passat. Al bipartidisme. I, el que és pitjor, en clau messiànica, com la del Reial Madrid d’Alfredo Di Stefano o del Barça de Johann Cruyff. Cadascun d’aquells equips amb un líder indiscutit i indiscutible que, segons anés l’any i l’entorn, ho guanyava tot ell solet o havia de lluitar per sobreviure.

La dosi mensual d’enquesta del CIS a nivell de l’estat espanyol, feta abans de l’elecció de Pablo Casado, ens llença a la cara una pujada insultant del PSOE i una més modesta però igual de significativa d’ERC, junt amb una baixada clara de Unidos Podemos i de Ciutadans a la qual acompanyen, discretament, el PDeCAT i el PP. On és aquell gir a la dreta de la societat espanyola que, fa encara no un mes, semblava catapultar Albert Rivera cap a la Moncloa sense aturador? On és aquella poc dissimulada prepotència de Pablo Iglesias que quasi perdonava la vida al PSOE, renyant-lo amicalment per no haver fet abans el que ara sí va fer?. Presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy. Com la que hauria d’haver promogut quan, el 2016, aquest s’havia posat de perfil per no haver d’encarar la formació d’un govern, preferint anar a noves eleccions que acabaren d’embrollar el panorama.

El més preocupant d’aquest fet, si més no per mi, és que demostra de forma clara i contundent quan voluble és el parer dels espanyols, i per extensió dels catalans, que ara tornen a recordar que existeixen les CUP. Amb quanta facilitat, una mica de teatre i un parell de discursos brillants –o una maniobra hàbil, que també n’hi ha- poden decantar les intencions de vot i fins i tot, si m’apureu, les conviccions dels ciutadans. I el que semblava una opció consolidada i fruit de la reflexió, s’acaba mostrant com una rauxa d’estiu motivada per un cop de calor.

Perquè, si aquest canvi d’escenari és fruit del plantejament de la moció de censura del PSOE contra Mariano Rajoy, què haurà passat pel cap dels ciutadans en veure que la postura pusil·lànime i dubitativa de Rajoy era substituïda, no per la continuista de la seva vicepresidenta o secretària general, sinó per la contundent i aznariana d’un Pablo Casado que s’atreveix, com un Donald Trump més, a anar a donar la mà als immigrats de l’estret de Gibraltar mentre els diu que no esperin que hi hagi papers per tothom? O que planteja reformar la llei electoral per treure poder a les altres opcions no majoritàries? Quins resultats podem esperar de la propera “onada” del CIS?

D’aquí la meva percepció, relativament fonamentada, de retorn del bipartidisme. Una situació en que tot queda reduït a dues opcions. Sense aquells matisos, compartits o denostats, que aportaven –i encara aporten- les opcions minoritàries cridades a conformar majories parlamentàries. La reunió de la comissió bilateral Estat – Generalitat ens ha mostrat un tastet. La juxtaposició de monòlegs sense el veritable diàleg que permeti acostar posicions. I és que, agradi o no, un dels costats de la taula segueix convençut de tenir tot el poder i, per tant, es limita a fer veure que escolta i a buscar i proclamar arguments a la contra que puguin ser creïbles per la seva tropa de seguidors. I fins i tot pels neutrals que només s’acosten a la política quan els criden les urnes. Ja s’encarregaran els mitjans de comunicació de reiterar-los i amplificar-los.

Per això no fou a la roda de premsa posterior a la reunió de Barcelona on es donaren solucions. Fou l’endemà, a la que feu a Moncloa el cap de l’oposició Pablo Casado, quan quedà ben palès que el que pensi Catalunya no els amoïna gaire. Ells no entenen la cuina de l’estat com un plat guisat amb carn, patates i uns elements complementaris que li donen sabor i fins i tot poden agafar cert protagonisme.

Ells son defensors i clients del bipartidisme de bistec amb patates fregides. Dos ingredients en solitari, posats en un plat i dels que, un dia lloem les patates i un altre, la carn. Però que, agradi o no, fa menjar sempre el mateix plat.

Si us plau, no diguem fer política a allò que estan tramant i executant el PP i el PSOE. O potser algú s’atreviria a qualificar un bistec amb patates fregides com “alta cuina”?

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

L'Audiència de Barcelona acaba de denegar a un home l'adopció dels fills de la seva parella nascuts per gestació subrogada. El tribunal recorda que el procediment és il·legal al país. La gestació per subrogació o per substitució, la maternitat subrogada o els ventres de lloguer són un dels temes que més divideixen la societat.

Creus que s'hauria de legalitzar la gestació subrogada al nostre país?


No