I així estem

Instal·lats com estem des del 2008, aproximadament, en la crisi del segle, resulta difícil distingir-ne els contorns. Fa la sensació que mentre ens anem adaptant als nous temps, encara no hem agafat prou perspectiva per veure’ls i interpretar-los amb una mínima correcció. Els més obvis parlen de crisi financera, però sembla bastant admès a hores d’ara que les finances són més aviat un símptoma que no pas la malaltia pròpiament. Alguns es decanten per la via de la autoinculpació i proclamen que aquesta és una crisi de valors. És una explicació tan certa i tan raonable que no serveix per a res. Especuladors, lladres, usurers, gent sense escrúpols n’hi ha hagut des de l’aparició de l’australopithecus afarensis sobre la sabana africana. Per això hi ha queixes sobre la crisi de valors en Plató, en papirs egipcis i en tauletes mesopotàmiques. La crisi de valors –o la percepció d’una crisi de valors- sembla connatural a la història humana, difícilment pot ser l’arrel de cap discontinuïtat històrica. En plena època de bonança, de creixement, sota règims autoritaris o amb governs democràtics, l’índex de corrupció no ha variat mai. Sempre es troba just en el seu punt màxim.

Trobem també els apocalíptics que afirmen que ens trobem davant la mare de totes les crisis, que aquest és un temps de canvi substancial perquè hem topat ja contra els límits físics del planeta. El petroli s’acaba, el carbó i l’urani no duraran gaire més, l’aigua potable escasseja, el canvi climàtic ens ofega, la contaminació ens assetja, la radioactivitat és una bomba de rellotgeria que encara no sabem desactivar… Milers de persones migren per tot el planeta a la recerca d’un mínim de pau i són rebutjats de manera implacable a les portes dels pocs racons habitables que encara resten. Potser tenen raó i això és el principi de la fi, vés a saber. En tot cas, ja ho veurem. Si almenys ens quedés l’esperança…

El que no admet discussió és que la visió del futur s’ha tornat distòpica. El futur ens amenaça. S’ha generalitzat la creença que els nostres fills tindran unes condicions de vida pitjors que les nostres –pel canvi climàtic, per la precarietat laboral en augment, per la davallada democràtica…- Aquest temps, d’aquí a uns anys, apareixerà als llibres d’història sota un títol. Ara mateix és impossible saber quin. “Tema 12: La descomposició de l’estat del benestar” o potser “Unitat 9: Les crisis humanitàries de principis de segle” i es descriurà amb tot detall tot allò que sigui necessari per explicar què va passar. Però curiosament, la història funciona a l’inrevés de com creuen els historiadors. Els pobres es pensen que la seva explicació configura una imatge dels temps anteriors i, amb aquesta imatge, una explicació. S’enfaden com criatures quan algú els mostra que, en realitat, el pas previ és la construcció d’un relat, l’aparició d’una explicació, d’una causa, i només després es busquen les dades del passat que confirmin aquesta explicació. Sempre la confirmen perquè només es consideren dades rellevants aquelles que entren dins el nostre marc explicatiu. Si no hi entren, ni tan sols les veiem. Per això la història al llarg dels segles sempre ha dit allò que convenia dir, per això la història li és còmoda al poder i la filosofia, no. Sobre quines idees escriurem la història d’aquests dies?