Tota la veritat

Acaba de publicar-se Tota la veritat. La crònica definitiva dels dies decisius del Procés (Ara Llibres), un exhaustiu treball conjunt que signen sis periodistes: Ferran Casas, Odei A.-Etxearte, Marc Martínez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs. Un magnífic treball d’investigació periodística de fons que ha durat dos anys.

Una vegada, potser fa trenta anys, un periodista d’origen català que treballava a Sevilla em va dir que les cròniques que cada dia es publiquen a la premsa eren «material fungible». Ja aleshores li vaig rebatre. Li vaig dir que em semblava que no es podia fer una història completa de cap fet, això sí, significatiu, sense consultar l’hemeroteca. Ho continuo pensant, i més si es tracta de fets que en els dies actuals i per raons òbvies en diem «dies històrics».

Tota la veritat va molt més enllà de l’hemeroteca, que sens dubte és una impressionant font d’informació. Tota la veritat, en tant que rigorós treball d’investigació per part d’aquest equip de periodistes de nivell, és una crònica detallada dels fets, però també i sobretot del «rerefons» d’uns esdeveniments de caràcter singular que han canviat la història de la Catalunya contemporània. Sí, es tracta d’un fets de caire social, cultural i polític que han esdevingut com aquell qui diu ahir mateix, tot i que en alguns moments ens pugui semblar que fa més temps atesa la tensió viscuda a grans dosis, i que ara revivim multiplicada amb la dolorosa i injusta sentència del Procés.

A Tota la veritat hi podem llegir fil per randa tota la seqüència dels fets del Procés que hem viscut en temps present, però des de l’òptica d’una informació que ja ha passat pel sedàs dels dos anys que ha durat la investigació amb voluntat, en efecte, de fer emergir «tota la veritat», és a dir, no només el que vam veure i viure sinó el que es coïa a la cuina tant del carrer com de Palau, així com el paper que hi van fer, o deixar de fer, els seus actors principals i secundaris com en una novel·la que potser algú ja està escrivint des de la ficció.

A Tota la veritat s’ha narrat el conflicte polític més important del nostre país «sense herois ni traïdors, sense retrets ni lloances». Un conflicte sòciopolític que s’ha explicat amb la màxima objectivitat i claredat de què és capaç un bon professional per tal de relatar com es va preparar el referèndum i els seus misteris, el que va passar l’1-O, com es va gestar la declaració de la República, com es va esdevenir l’aplicació de l’article 155, com no es va evitar la presó d’uns dirigents del Govern i com d’altres van optar per l’exili amb el president Puigdemont al capdavant, en quin moment del Procés es va tòrcer la relació entre el vicepresident Junqueras i el president Puigdemont. Interrogants que es responen amb tota la informació possible a l’abast i arribant fins allà on pot arribar la informació, ja que a les ànimes dels actors no hi podem accedir.

Mentrestant, tenim la sort de poder llegir treballs periodístics d’envergadura com Tota la veritat, amb tanta informació i documentació inèdita que mostra tants fils d’una trama que ens semblava conèixer però que guardava tantes zones d’ombra. Tal com explica Joan Carles Girbés als mots amb que s’obre el llibre Tota la veritat i que duu un pròleg d’Enric Juliana, algunes fonts de la informació han volgut que se’ls garantís l’anonimat, d’altres «van accedir a explicar amb detall la seva experiència amb l’única condició que aquest llibre veiés la llum després de la sentència del Tribunal Suprem».

Tota prevenció és poca, a la vista de com actualment van les coses, amb la repressió a tots nivells que no cessa. És per aquest motiu que la publicació d’aquest llibre no només és valenta sinó necessària. Necessitem saber la veritat per tal de ser el més lliures possible a l’hora de prendre les nostres decisions. Encara que no hem arribat on volem arribar, som un poble madur i moltes de les coses que s’expliquen a Tota la veritat en són una mostra, tot i les indecisions de la voluntat com de les imperfeccions en l’execució. Ningú no neix ensenyat i el camí es fa caminant quan no es perd l’objectiu. Com sigui, és una evidència que encara som en procés.