Utòpics o somiatruites?

Ja fa dies que mantinc que abans de parlar, i més encara de dictar una llei o una ordre, s’ha de pensar. I molt.

Sento a la radio una professora de primària de la Catalunya no espanyola explicant que intentar fer classe normal amb nens i nenes seguint les normes de comportament dels grans (ja sabeu, la mascareta, els dos metres de distància, el no tocar els objectes dels altres...) és una utopia. Un somni impossible. Sobretot quan els nens porten dos mesos sense veure els companys amb qui convivien mitja jornada. I més quan l’escola actual no és aquella de “ordeno y mando” de la nostra infantesa i intenta formar als infants com persones lliures i, quan els arribi el moment, responsables. I dic que és una utopia després de reflexionar com els nostres infants, sortosament, poden ser espontanis i lliures en aquestes primeres fases de l’aprenentatge.

Si feu aquest mateix exercici de reflexió, entendreu que la professora faci aquella afirmació. Per contra, si aneu a les declaracions i normes dels que haurien de reflexionar més i millor, us trobareu amb la intenció d’obrir les escoles al preu que sigui. No per anar-hi a aprendre -això ja es dóna per suposat- sinó per poder refer-se dels dèficits afectius d’aquestes setmanes i per permetre als pares una conciliació amb el treball que fins ara era quelcom que ells s’havien d’espavilar per aconseguir, vista la sordesa o impotència de l’administració. Mare de Déu, quin desori!! Per no parlar de les declaracions, contradeclaracions, matisacions i desmentits que es fan de manera quasi continuada. Com si calgués omplir els noticiaris mentre no torni el futbol o les tafaneries de la política.

Perquè està clar que els nostres capitostos ho acaben arreglant tot a cop de paraules noves més o menys rares. De missatges confosos que caldria rellegir sis cops abans de prendre partit però que, de la boca dels “opinadors”, se’ns conforma en dos minuts a la ment, sense que siguem capaços d’argumentar-ho.

Es el cas de la paraula distòpia que darrerament serveix per definir la situació actual. Algú l’havia sentit algun cop? Algú la podria definir sense haver d’anar al diccionari? Jo, reconec haver-hi passat per saber que designa el fet que un òrgan estigui posicionat en el cos en un lloc que no li correspon de forma habitual. Com aquella gent que té el cor desplaçat a la part dreta del cos. Doncs bé, per comptes de dir-nos que el problema actual és que mana qui no hauria de manar, que tallen el bacallà les multinacionals i no els governs, els bancs i no els Ajuntaments, els milionaris i no els científics, ens engalten que estem en una situació de distòpia. I es queden tan amples.

Per què, en comptes de perdre’s en disquisicions d’erudits de pa sucat amb oli, no ens expliquen les coses amb paraules planeres i exemples clars i contundents?. Tant costa de dir que cal dur els nens a l’escola perquè els pares -i les mares- puguin anar a treballar o treballin des de casa amb més tranquil·litat?. Per què no ens expliquen que obriran les fronteres al turisme perquè necessiten diners?. Que potser creuen que la gent no s’adona que, mentre busquen que vinguin turistes, ens recomanen que estiuegem a casa? Això sí, amb la boca petita, no fos cas que el poderós s’enfadés i els castigués.

Per això ells segueixen parlant de distòpia i altres conceptes altisonants que la majoria no entenem. Per no haver de reconèixer que, el que està passant, és que aquest poder econòmic globalitzat ens està prenent la sobirania. Està fent una OPA sobre les nostres llibertats ciutadanes. De moviment, de pensament, de gestió... Una OPA que, a més, jo no m’estic de qualificar d’hostil en tant que ho fa en contra de la nostra voluntat. Com faran amb els nens que, teòricament, aniran a classe però a l’hora de la veritat, aniran (o haurien d’anar segons expliquen) a una taula individual, separada dos metres de la del veí, i hauran de treballar sols amb els seus estris fins que el professor/a els digui que poden sortir a esbargir-se una estoneta al pati però, sense empaitar-se, tocar-se, acostar-se....

I per això jo, quan em demanen opinió sobre tot plegat, m’estic molt de qualificar als governants d’utòpics i la situació d’estimulant i prometedora. Prefereixo, per fer-me entendre, parlar de somiatruites i desgavell. Clar que, potser son una mica distòpic en aquesta societat en la que visc. En la que vivim.