Estatut

10 anys ja. I queda molt per fer

El temps passa de manera inexorable, cauen els fulls del calendari i els records cada cop són més llunyans.

Aprovació de l’estatut, 2005, previ pacte Mas-Rodríguez Zapatero, Maragall en poblable fora de joc, al Parlament, el  2006 Congrés de Diputats

Defensa al  Congrés i retallada amb paraules de l’inefable i histriònic Alfonso   Guerra no los hemos cepillado como un carpintero.

Aprovació, ratificada per via referèndum per la ciutadania de Catalunya. Recurs del PP i retallada monumental del Constitucional. Un recorregut per un camp de mines prou desgraciat!

Dissabte passat va fer 10 anys de la gran manifestació contra la sentència que retallava l’Estatut. Deu anys! Qui ho recorda ja amb tot el que ha passat després.

Potser va ser el darrer clam d’un cert marc unitari (el màxim possible, clar) que es va produir al país.

Vam ser un entre el milió que érem (més enllà del que diguessin els experts en comptar manifestants) més de dues hores quiets en mig d’una gernació que reclamava el que volia ser i rebutjava sentències regressives pel país i per tot allò pel que s’havia lluitat durant anys. 

Al costat de coneguts i desconeguts. Prop d’amics. Colze a colze amb gent vinguda d’arreu de Catalunya. Potser vam fer una dotzena de passos  però tenia el valor metafòric de que poc a poc però amb voluntat decidida d’avançar, mai retrocedir.

Res hauria d’haver estat  igual després de la clara manifestació de rebuig a una sentència que vol tallar de soca-rel allò que la ciutadania ha decidit.

La força de la manifestació havia d’empènyer a la política a fer una lectura decidida de la voluntat -també diversa- expressada. Però molt ens temem que això no va anar així.

Alguns diuen que allà va començar el procés, que allò va ser un punt i a part. Que d’aquella manifestació hi ha conjuració de que la voluntat històrica del catalanisme d’intervenir en la governança espanyola s’acaba.

Potser sí però també és cert que avui no estem massa millor que fa deu anys.

Ningú podia però enganyar-se de cap on anem segons quina fos la sentència sobre l’estatut.

Ho advertia José Montilla en un ja ara llunyà 7 de novembre del 2007, aviat farà una dècada, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid, quan es covava la sentència que encara trigaria, feia algunes afirmacions respecte al tracte que es percebia des de Catalunya de l’estat: "estado de ánimo colectivo que planea sobre Catalunya, de cabreo, recelo, escepticismo, pesimismo,..." “y que aleja a los ciudadanos de la política”. Reclamava "una respuesta política clara, sólida y convincente", que cumpla compromisos desde la Generalitat y "desde las instituciones del Estado, si se quiere evitar un alejamiento de Catalunya que podría ser irreversible".

I reblava profèticament "la primera prueba de lealtad institucional es advertir de las graves consecuencias políticas de una desafección emocional de Catalunya hacia España y hacia las instituciones comunes".

Advertiment clar del President. Ningú no en va fer cas.

Però encara hi va haver un altre missatge clar sobre la situació que es podria viure a Catalunya si la sentència arrambava amb les aspiracions d’una majoria de la ciutadania del país. Un fet històric el 26 de novembre del 2009, dotze diaris editats a Catalunya, en un fet sense precedents, publiquen un editorial conjunt 'La dignitat de Catalunya' en què defensen l'estatut d'autonomia. L'editorial, l'han publicat 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Avui', 'El Punt', 'Segre', 'Diari de Girona', 'Regió 7', 'Diari de Terrassa', 'La Mañana', 'El 9 Nou', 'Diari de Sabadell' i 'Diari de Tarragona. Entre altres coses afirmaven:

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Aquest editorial va causar un impacte ambivalent al Madrid polític, per una banda una certa estupefacció per la unitat del missatge i per la seva advertència, i en altres indignació pel que van considerar que era una mena de pressió sobre el Constitucional. Crec que ni uns ni altres no van entendre ni el gest ni el missatge.

I finalment la sentència. Del que es deia que diria la sentència al que va dir les coses van empitjorar. Interpretació restrictiva. Perilla el model lingüístic de la immersió. Res de bilateralitat. L’estat per damunt de tot. Indissoluble unitat de la nación española. La resta, nació de fireta. Símbols a fer punyetes.... Justícia, cafè, descafeïnat, per tothom...Finançament multi lateralitat....En fi que la retallada encara va ser més forta de la que els més optimistes consideraven.

La reacció no es va fer esperar el M.H. President Montilla feia una declaració institucional, no es va mossegar la llengua: "acatar la sentència no vol dir compartir-la". "El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat" i hi posava una petita nota èpica: "ens hem sentit maltractats però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Ben al contrari. No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació. No renunciarem a la satisfacció plena de les aspiracions d'autogovern contingudes en l'Estatut que vàrem votar". El Molt Honorable President va tenir un posicionament digníssim, lloable que enaltia la Presidència i la Generalitat.

L’endemà de la sentència manifestació i potser l’endemà de l‘endemà va fallar la política.

I aquí estem deu anys després sense haver recuperat el que el Suprem va retallar ni qüestionar que potser el que va sortir del suprem s’hagués hagut de votar altre cop per entrar més en la contradicció i tornar al moment inicial i potser fer-ho petar tot. Potser canviar la constitució?

Però això ja no és possible. El temps no torna (afortunadament).

Deu anys en que el país sembla que ha fet un gir cap a un procés d’independència que tampoc ha resolt res de moment.

Òbviament que les coses no s’han fet (prou) bé.

Hi ha hagut més desig que realitat.

Hi ha hagut més discurs que acció, més paraules per més èpiques que siguin que fets concrets.

Hi ha hagut més repte que construcció.

I ara estem encara en uns debats que ja comencen a ser repetitius i per tant cansen.

Sí que hi ha hagut moments càlids i bàsics, com la consulta de l’1 d’octubre del 17 per la demostració de civisme de la ciutadania de Catalunya i la gran manifestació del dia 3 contra la l’estúpida i violenta repressió de l’estat.

Hi ha hagut improvisació, proclames buides, i discursos que no se sustentaven en cap realitat plausible.

Veiem canvis d’estratègia però que no s’acaba de concretar, ens mirem de reüll per poder carregar contra l’altre a la primera badada que observem..

I allà segueixen sense cap proposta que pugui engrescar o si més no agradar a una part de Catalunya.

Tenim una taula de diàleg que entra i surt de l’escena com el protagonista d’una comèdia d’aquelles d“enredos”. Cap de les parts tenen un projecte sòlid damunt al taula i així anem.

Objectivament no ha estat una “dècada prodigiosa” ni un retaule de les meravelles, més aviat hem anat avançant (si es que ho hem fet) a empentes (més) i rodolons.

Inèrcies sense una ruta fixada ni projecte que superi aquella franja del 50% de la població. I amb un 50-50 poques legitimitats ens poden imposar.

Estem en el fang fruit d’aquella polseguera de fa 10 anys, i pitjor tenim uns presos polítics (amnistia ja!) que condicionen moltes, masses, coses.

Hi ha la clàssica dita que titulava un llibre de Lenin Un pas endavant, dos passos enrere.

Defineix bé la situació.

Però la resposta al moment està que en que aquets passos enrere serveixin per agafar altre cop impuls i avançar significativament. La pandèmia -maleïda pandèmia- a més ho ha esguerrat tot, hi ha emergència social i aquesta és la prioritat però també hi ha emergència nacional i cal trobar els mecanismes que ajudin a avançar paral·lelament en el dos fronts.

Eleccions potser?

Han passat deu anys, som més grans, però dubto, veiem el que tenim, que més savis.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!