Política

La patata calenta

Francesc Murgadas 22-08-2020 18:37 Lectures 939

Els dies passen i ja en fa alguns que la gent mínimament sensata veu amb preocupació creixent el proper inici de curs escolar. Perquè cada cop està més clara la discrepància, dicotomia, dualitat o digueu-li com vulgueu, que hi ha entre començar el curs amb normalitat acadèmica i començar el curs amb seguretat sanitària.

És evident que els nostres infants i joves han de reprendre els seus processos de formació. Si m’apureu, prosaicament, per fer possible que els seus progenitors puguin reprendre amb una certa normalitat els seus ritmes de treball i producció. Però no és menys notori que aquesta represa s’ha de fer amb unes garanties màximes de salut i prevenció cap a ells i els seus professors.

Una doble obligació de la qual les mancances després d’anys d’aparent millora econòmica però de clares retallades econòmiques en ambdós camps (educació i sanitat) ens han dut a una situació límit en què, lògicament, els responsables d’ambdós àmbits de govern, lluiten a mata i degolla per cadascun dels pocs euros disponibles.

Perquè, és evident que tant sanitat com educació, el que necessiten és compensar els dèficits de recursos i personal a què els ha abocat la política de privatització i austeritat dels darrers anys en què manaven altres necessitats o capricis. I això només es pot aconseguir incrementant les plantilles i destinant més recursos a combatre la pandèmia i a incrementar els mecanismes de recerca i de control en el camp de la sanitat i posant més professionals (no forçosament mestres o professors) a les aules. Les ja existents i les que caldrà habilitar si es vol baixar la ratio d’alumnes per aula, tal com recomanen molts experts.

Però, quina és l’actitud dels departaments responsables de tot això? Passar la patata calenta a l’altre. O al tercer en discòrdia que es troba, sense voler, al bell mig de la polèmica i amb la càrrega de la responsabilitat. Perquè, quan Educació veu la panacea en posar un sanitari d’un C.A.P. proper al front de la tutela de cada centre educatiu, el que està fent és passar la pilota al contrincant. A la consellera Vergés. El mateix que fa Sanitat quan li demana al conseller Bargalló que extremi les mesures de seguretat a les aules, passadissos i patis. Dues mesures que, en el fons, acaben passant la responsabilitat als pares dels alumnes. Als ciutadans.

Per què, quina alternativa ofereix al marge de quedar-se a casa i fer-se càrrec del nen o nena afectat? O amb quina ajuda planteja que els nens i nenes passin un dia a la setmana -o els que siguin- a casa? Quan deixaran d’excusar-se en la gran esperança de l’ensenyament a distància (com si tothom tingués 5G i un ordinador disponible) i els cribratges generalitzats que, suposadament, tanquen als empestats a casa?

Perquè cal pensar que les mateixes administracions que obliguen als turistes a fer una quarantena quan baixen de l’avió i mostren algun símptoma, son les que, a la frontera, deixen passar cada dia centenars i centenars de transportistes que dinen a les estacions de servei. Fent bona aquella dita del color del vidre pel que mirem.

Però tornem a la patata calenta. I constatem que, en mig de la lluita entre comunitats per ser el més llest de la classe, la única mesura amb una certa dosi de racionalitat, originalitat i reflexió en el àmbit que tractem, és -al meu entendre- la que ha adoptat Nuñez Feijoo. Fer la prova de diagnòstic a tots els professors per poder garantir que, a la línia de sortida del curs escolar, aquest front està controlat. Que és insuficient? I els cribratges no ho son? Que és radical? No ho és la necessitat d’aturar la pandèmia? Que és demagògic? No és més demagògic que els sindicats convoquin una manifestació -a Madrid, naturalment- contra no se sap ben bé que i en defensa de no se sap massa quin ensenyament? Penseu com haurien anat les coses si els nostres abnegats sanitaris haguessin tingut aquest control des del primer dia. I sapigueu que França, per fer-lo més efectiu, el farà amb la saliva, estalviant temps, boques obertes de bat a bat i, probablement, diners.

Jo prefereixo, però, fer una lectura positiva i moderadament optimista de tot plegat. Combinant-ho amb el cessament -o expulsió encoberta- de Cayetana Álvarez de Toledo, que em permet ensumar un canvi d’actitud en el PP que podria tornar als camins de la racionalitat i col·laboració amb el govern de Sánchez. I no exclusivament en relació a la pandèmia.

No soc massa optimista. La memòria em recorda com Aznar i Rajoy van arribar al poder substituint a un González i un Zapatero que també havien estat una “esperança roja” però que acabaren foragitats per una dreta dura disfressada de gendre complaent que, un cop refredada la patata, va mostrar la seva veritable cara.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Davant de l'augment del risc de rebrot i dels positius, el Govern admet que treballen en noves restriccions que podrien passar per un confinament de cap de setmana o un confinament domiciliari durant 15 dies

Creus que és necessari un nou confinament domiciliari per controlar la pandèmia?


No