Ensenyament

Aurea mediocritas

Aquí ja hem superat aquesta obsessió d’èpoques pretèrites. Si la conselleria ja va advertir que ens havíem d’oblidar dels continguts perquè no eren el més important!

Sembla com si a mesura que avancéssim en noves metodologies, en escola nova vint-i-ú, en tecnologies, projectes i gamificacions, anéssim perdent llençols en coneixements. O bé els indicadors estan mal seleccionats, o bé les nostres metodologies necessiten una dosi més elevada d’autoexigència.

I el problema greu de veritat és que resulta impossible que la comunitat educativa s’assegui al voltant d’una taula i pugui discutir aquest tema sense interferències polítiques o ideològiques. La situació no millorarà perquè el professorat es troba dividit entre els que creuen que s’ha de recuperar la disciplina, l’exercici i l’exigència de resultats i els que s’inclinen per emfatitzar encara més les propostes innovadores, els treballs en grup, l’autodescobriment i l’aprenentatge competencial. Perquè els governs s’apressen a dividir encara més i tensar la corda entre les escoles concertades i les públiques, els partits es fraccionen entre els que creuen que cal resistir en l’ensenyament del català i els que diuen que el castellà està perseguit per no parlar del pobre anglès; les famílies polaritzades entre les que voldrien un enginyer a cada casa i les que no admetrien la més mínima correcció envers al seu fill, entre les que es paguen de la seva butxaca professors i acadèmies -configurant una xarxa escolar paral·lela- i les que no s’ho poden pagar i es veuen obligades a confiar en l’escola com a únic referent i única escala de promoció social. Total que els nostres alumnes sistemàticament retrocedeixen en els seus assoliments però la solució en la qual tothom està d’acord és deixar de subvencionar les escoles que separen els grups per sexe. Tinc permís per ser pessimista o se m’acusarà de derrotisme i rendició precipitada?

A Catalunya s’imposa la post-escola del post-coneixement. No traurem bons resultats perquè no són els resultats que s’estan buscant. Hi ha una divergència notable entre allò que proposa l’escola innovadora, multiapantallada i allò que es mesura en els tests, en les proves de nivell i també, de moment, a les facultats d’arquitectura, de físiques i de telecomunicacions.

Aquesta és, a més, la segregació més ferotge. Els alumnes amb pocs recursos econòmics no poden pagar-se l’acadèmia d’anglès, el professor particular de ciències, el campus d’estiu o l’estada a l’estranger. Si el nivell d’estudis dels pares és -com és sabut- la variable més decissòria per al futur acadèmic d’un alumne, no ho és pas per raons genètiques. Ho és perquè els pares universitaris saben perfectament què cal, què costa i per on s’ha de corregir el sistema escolar per tal que els seus fills no quedin ofegats en la docta mediocritat que els envolta. És una viatge que ja han fet i pel qual guien -com és lògic- amb destresa la seva canalla. Quan entenguem que l’èxit en les matemàtiques o les ciències o la llengua catalana s’obté de la mateixa manera que l’obtenim en futbol, en tennis, en piano o en taekwondo, haurem guanyat la meitat del camí.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar