La cabina dels germans Marx

Amb entrades i sortides de persones cada cop més estrafolàries (des dels mecànics que venen a arreglar la calefacció a la noia que busca al seu promès) que van plantejant problemes o llençant demandes a l’aire.

Ara, en un gir de guió digne d’un dels films dels mateixos germans, resulta que la decisió final sobre la seva celebració queda en mans d’un tribunal -el superior de justícia de Catalunya- que es pronunciarà just cinc dies abans de la data de les eleccions a no ser que el govern de Madrid, que fins ara es mirava el sainet des de la llotja d’autoritats, decideixi canviar les normes sobre el confinament per permetre l’ajornament com en el seu moment es va fer a Galicia i Euskadi.

Dit en altres termes, que es podria donar una situació en la qual, cinc dies abans de passar per les urnes, després de una setmana de campanya electoral on s’han anunciat les set plagues d’Egipte si no es vota un o altre candidat i s’ha recordat que Catalunya s’hi juga el seu futur com a possible estat o nació d’Europa, s’atura el procés i es diu als ciutadans que ja votaran un altre dia o, el que és encara més esperpèntic, que aquells que han votat per correu per escapar als riscs de la pandèmia, poden donar el seu vot per llençat a la paperera. A no ser que, en un darrer gir de guió de pel·lícula d’humor, algú es tregui de la màniga algun article d’alguna llei que avui desconeixíem, en el qual es preveu la possibilitat que els vots emesos en unes eleccions fallides puguin ser guardats per les properes i, per tant, calgui crear una comissió encarregada de vetllar per la seva custòdia fins la propera jornada electoral, i un registre on inscriure els ciutadans afectats per evitar que hi hagi posterior duplicitat de vots. Una decisió que, naturalment, seria recorreguda pels partits o entitats que es consideressin perjudicats i que, per tant, algun jutge o membre de la Junta Electoral Central hauria d’estudiar i dictaminar al cap d’un parell de mesos. Amb la possible conclusió que aquelles eleccions no haurien d’haver-se suspès.

Reconec que fins i tot a mi em resulta difícil seguir amb l’argumentari. Per això prefereixo buscar un exemple més proper i deixar al lector la feina de treure conclusions i veure analogies.

S’acosta el dia del vostre aniversari i, com cada any, voleu convidar tota la família i fer un dinar d’aquells que es recordin durant anys. Però comencen a arribar comentaris dels futurs comensals sobre la inoportunitat del dia. Uns tenen podòleg, altres tenen previst un viatge, i el calendari té cada cop menys dies disponibles per fer l’aplec. A més, sovintegen els casos que deixen l’assistència en suspens. Dient que a hores d’ara no poden confirmar la seva presència i que ja t’ho diran més endavant.

Per acabar-ho d’adobar, la tieta Maria t’explica que està fent un règim estricte per aprimar-se i l’oncle Ramon que li han trobat una mica de colesterol i que ha de fer bondat. Fins i tot la cosina Assumpció s’atreveix a demanar-te que no posis gall del Penedès a l’àpat perquè ella s’ha fet vegetariana, i el teu cunyat Frederic et suplica que no el facis seure prop de la Carmeta perquè darrerament han tingut una enganxada per un tema econòmic que ja t’explicarà.

Sigues sincer. Amb aquest panorama, encara et queden ganes de fer el dinar? Cert que son actes com aquests els que “fan família”, però...

Doncs ara compareu aquesta situació amb unes eleccions convocades automàticament per mor d’una inhabilitació presidencial però que algú vol retardar per raons sanitàries tot i que un altre organisme li nega la capacitat legal per fer-ho a no ser que un tercer organisme aprovi -quan tingui un buit a l’agenda- determinats canvis que li donin aquesta capacitat.

M’imagino- en un darrer gir d’obra dels germans Marx- la pobre urna electoral, tancada al seu armari i cridant:

- Nois, digueu-me què haig de fer. Surto o no surto?