A la francesa

L’expressió en català és força coneguda i goso dir que practicada entre nosaltres. Designa l’abandó d’un lloc on estem amb altra gent amiga i/o coneguda, sense acomiadar-se de ningú, fent-ho amb tota naturalitat, sense fer-se notar, i de forma més o menys dissimulada i discreta. Un procediment que actualment es titlla generalment de mala educació tot i que, pel que diuen els erudits, cap al segle XVIII i a l’alta societat francesa es considerava una mostra de bona educació atès que no interferia o interrompia la conversa i relació entre els convidats o amb els amfitrions, cridant les protocol·làries expressions de comiat.

Seguint el fil del raonament dels erudits, hi ha una segona curiositat. Els francesos que donaven peu a la frase feta, varen canviar-li el sentit, titllant aquesta forma d’acomiadament de mala educació i, simultàniament, passant la mala educació als britànics definint l’acció amb el ofensiu “Marxar a l’anglesa”, que provocà diversos efectes en altres llengües. La cort espanyola, per exemple, buscà un estadi intermedi que, un cop acceptat socialment, mantenia els límits de la urbanitat. Es tractava de pronunciar, en un to més o menys alt, la frase “hasta luego” mentre s’abandonava el lloc de la trobada.

N’hi hagué una tercera. Emprada en el món del teatre. Seguint la línia argumental explicada, podem recordar que en les obres de teatre que es representaven en aquell temps, era moneda corrent definir l’abandó silenciós d’un actor de l’escenari com un “mutis a la francesa”, canviat durant el segle XIX per l’expressió “mutis pel foro” amb el mateix significat i intenció.

La reflexió ve a tomb de la situació social i política que està vivint darrerament Europa en general (tot i que amb matisos), i especialment França. Una situació que porta als ciutadans a mostrar la seva disconformitat amb les mesures polítiques i socials que els regeixen i amb els polítics que s’encarreguen de fer-les complir i, si és el cas, de millorar-les.

De tota manera, potser convindria valorar si aquest comportament -amb les variants italiana, alemanya, espanyola, albanesa i algunes altres que van aflorant- no hauríem de considerar-lo com un model europeu emergent i qui sap si precursor, en un futur més o menys llunyà, d’un comportament comú a tota la Unió Europea i més o menys desenvolupat segons la regió que estiguem valorant o estudiant. Una mena de tercer estat comparable al que, també a França, va aparèixer per interposar-se i “interlocutar” amb la monarquia i el clergat (els dos “estats” dominants fins aleshores) gracies al tercer estat, el ciutadà, que acabaria, de la mà de Napoleó Bonaparte, donant el poder al poble per un curt espai de temps abans de tornar però, ja modificat, al que avui és el model polític bàsic dels estats més o menys democràtics que governen Europa i, amb més o menys encert, la major part del món.

Òbviament, els temps i els mètodes han canviat. Les revoltes sagnants del segle XVIII que obriren el debat entre els defensors de la monarquia i els partidaris de la república, han donat pas a revoltes que intenten més convèncer que vèncer. Les actuals disputes dialèctiques a les concentracions de dissidents sobre com arribar al poder i implantar la igualtat, l’ocupació de la plaça pública i els intents per capgirar el repartiment del poder entre la ciutadania, tenen poc a veure amb les grans revolucions i guerres dels segles XVIII al XX.

Si més no, formalment, s’intenten consensuar noves formes de poder, control o drets socials, polítics i econòmics. Amb una esquerra extrema que té serioses dificultats per aconseguir acords que li donin més poder des de la seva unitat. Amb una dreta també extrema que busca eliminar obstacles a la seva imposició com a filosofia dominant de la societat. Amb un centre hereu d’aquella divisió entre noblesa i ciutadania que ha esdevingut divisió entre riquesa i treball, entre autoritarisme i consens o entre solidaritat i individualisme.

Però amb un preocupant i creixent grup social que reclama, des del desacord, poder-se acomiadar a la francesa. Sense donar explicacions.