Poesia

Passatges, de Miquel-Lluís Muntané

Imatge de la coberta de 'Passatges', de Miquel-Lluís Muntané. Eix

Imatge de la coberta de 'Passatges', de Miquel-Lluís Muntané. Eix

Amb un pròleg esplèndid, ben articulat, de Jaume Creus, s’obre el llibre de poemes Passatges, de Miquel-Lluís Muntané (Barcelona, 1956), publicat per Llibres del Segle.

Miquel-Lluís Muntané és un escriptor prolífic i de llarg recorregut que conrea una varietat de gèneres que van des de la narrativa i el teatre, l’escriptura d’articles i l’assaig, i centrant la seva creativitat artística en una veu poètica que es desplega entre l’experiència del quotidià i el pensament filosòfic, i que es dibuixa amb exquisidesa a través d’una paraula tan plàstica com precisa.

Partint que passatge dona una idea de trànsit, de camí, de lloc de pas, els poemes de Passatges, de Miquel-Lluís Muntané, manifesten el pas del temps amb la seva estela de memòria i records. Els de la infantesa hi són ben presents a través d’imatges de gran potència visual com aquesta: «Des de la nostra edat es veia el mar». El futur sempre és així: obert i il·luminat fins a la línia que es fon, misteriosa, en l’horitzó del que no sabem. D’aquí ve que la vida humana pugui ser vista també com una peregrinació o com un viatge per la selva obscura, com va escriure el Dant. Un viatge sobretot cap a un mateix quan el caminant busca i troba moments de contemplació d’una hora del dia amb les seves pèrdues i guanys, o l’atrau la solidesa d’una muntanya, o recompta les anelles d’un arbre (és així com se’n sap l’edat) amb la consciència «que el sol no se’n va mai del firmament». L’efímer som nosaltres. O, millor dit: el jo que oblida o no coneix el seu ser profund, espiritual. Per aquest motiu, «l’orgull i la rancúnia són eixorcs», escriu Muntané.

A Passatges hi ha constància ferma dels aprenentatges fruit dels passos pels camins de la vida, la pròpia i la dels altres, que en el poema Llambordes prenen un significat d’alta graduació humana a través de la figura de les llambordes que han contemplat tanta vida, tanta esperança, però també tantes lluites, tan de sofriment i tanta mort: «Encara hi són, desafiant/ el vertigen del temps». I en la mateixa imatge els lectors hi poden evocar la platja imaginada sota les llambordes dels carrers del París del Maig del 1968, i les sampietrini, pedres perfectament escairades provinents de les velles vies romanes i que ara pavimenten antics carrers de Roma, i les stolpersteine, llambordes o Pedres de la Memòria amb les quals ensopegar per recordar, per no oblidar mai, les víctimes de la Xoà i el feixisme nazi.  

«L’anonimat, sovint, té cos de pedra» com les ruïnes d’altres moments històrics que ens posen davant dels ulls, però, el fet que en aquell indret s’hi va alçar una casa, un temple, una ermita o un castell, que hi va haver vida, que s’hi va estimar i patir, pregar i pensar. Els passatges que componen la nostra memòria personal i col·lectiva donen fe d’aquells temps que s’encadenen amb els nostres temps que si bé pressentim de decadència, també vivim prenyats de confiança en el futur. I així, amb nostres dies plens de «treballs de subsistència», com amb una imatge ben gràfica diu el poeta, «fins a l’últim alè/ no retre l’esperança».

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!