Política

Festeig o negociació

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. ACN / Guillem Roset

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. ACN / Guillem Roset

Probablement, en el temps que la família pesava com una llosa, les coses anaven així. La coincidència o apropament de dos joves de bona família era el resultat d’una llarga i minuciosa negociació per part de les dues nissagues. Només cal recordar com, en el temps dels regnes, ducats, comtats, marquesats i altres titulacions europees, mentre els fills mantenien el patrimoni amb armes i política, les filles, excloses d’aquells negocis, “sortien al mercat” amb una dot a la butxaca i la supervisió del pare que veia en aquell possible enllaç la possibilitat d’ampliar aliances i possessions.

Desprès, tancada la negociació, els dos joves iniciaven un festeig absolutament controlat, més o menys llarg, i dirigit per majordoms, preceptors, dames de companyia, mainaderes i valets de cambra que, lentament, obrien el camí cap a l’altar i el casament que, en el fons, era la culminació d’aquella llarga negociació, sovint reflectida en uns capítols matrimonials, que fins i tot preveien indemnitzacions o contraprestacions en cas de no haver-hi descendència, darrer i principal objectiu d’aquelles esposalles.

Sembla evident que, en aitals situacions, el festeig no era altra cosa que un compàs d’espera que permetia tancar satisfactòriament les negociacions. Que el veritable acostament i encaix formal de la parella es treballava un cop consumada la unió. I que molts cops, quan aquest no es produïa, la funció reproductora i la de convivència i afecte es dissociaven. Deixant la primera pel cònjuge oficial i la segona pels amants o les concubines.

L’evolució de la societat ha anat capgirant aquesta dinàmica que, per sort, es manté únicament -i de forma cada cop més feble- en monarquies i nissagues nobles, més preocupades per mantenir i ampliar el patrimoni que per la felicitat dels seus plançons. Ara, si més no això es pregona, l’amor té la primera paraula i, per tant, el festeig passa per davant de la negociació que, sovint, cal fer un cop els jovenets de les dues nissagues ja han passat pel jutjat i el registre per formalitzar la unió. D’aquí que sovint, aquests processos de negociació pura i dura acabin en capítols matrimonials emparats per la llei, i que fins i tot contemplen l’hipotètic cas d’un divorci per evitar discussions i escàndols en plena etapa de retrets i desavinences.

Potser per això, ara que la pubilla catalana sembla interessada en “sortir al mercat” per buscar nous pretendents, sense descartar el retorn a la solteria de la independència, pot ser interessant analitzar com està funcionant aquest procés.

Perquè, que tot comencés amb una entrevista a porta tancada dels dos Peres (Sánchez i Aragonès) podria voler significar que no son les nissagues qui decideixen, sinó la parella protagonista. Deixant per després la creació de la mesa de negociació. A mitges, vista la resposta de Junts i la CUP.

Que la taula es constituís -després de la tensió entre ERC i Junts- només amb consellers per part de Catalunya, pot denotar que el cap de la nissaga catalana no vol que oncles, cosins o fadristerns li robin protagonisme o transmetin imatges que el contrincant pugui aprofitar.

Que, un cop creada la taula, sortís primer Pedro Sánchez a explicar-se i que després ho fes Pere Aragonés -un cop retirada la bandera espanyola- pot voler deixar clar que la cosa va per llarg. Que la parella vol temps per poder-se conèixer i intimar.

Però una cosa sembla clara. La parella no vol que decideixin per ells, com en aquells casaments pactats del temps de l’absolutisme. Altra cosa és que això sigui possible en l’ambient enrarit que sembla començar a gestar-se. Un ambient que costa d’entendre quan veus que, tot i els esgarips de la dreta i les baralles i tensions de l’esquerra, el baròmetre del CIS enlaira al PSOE i li rebaixa els fums al PP.

Pensem que, en el fons, si a una parella que s’estima i es vol casar, els fas esperar dos anys per passar pel altar, segurament acabaran malament. Com si a una parella que ha pres en ferm l’acord de separar-se l’emplacés a tornar al jutjat dos o tres anys després.

Negociar, es pot fer molts cops a la vida i de forma més o menys lenta. Festejar , en canvi, és passió i vol rapidesa. Els agradi o no, han de triar.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!