Llengua catalana

La Santa Inquisició

Pancarta en defensa del català en l'ensenyament públic. ACN / Albert Segura

Pancarta en defensa del català en l'ensenyament públic. ACN / Albert Segura

Dos fets d’aquesta setmana m’han dut a pensar en aquella mítica institució, creada des de Roma però acceptada amb fervor místic a casa nostra, que duia per nom Santa Inquisició. I a considerar fins a quin punt els seus principis fundacionals i funcionals segueixen vigents avui entre nosaltres.

Per una banda, la continuació del serial de les classes en castellà a les escoles públiques i privades catalanes i per l’altra la pretensió fallida de fer anar Bárbara Rey a la comissió del congrés que investiga al rei emèrit Joan Carles I per fer-la declarar sobre la possible relació econòmica-sexual entre tots dos.

I he acabat pensant en la Inquisició, perquè els procediments que s’invoquen i imposen avui, tenen molt a veure amb l’empresa del mític Torquemada. Pels que ho desconeguin, explico que, quan un inquisidor arribava a un lloc sospitós d’acollir heretges, el primer que feia era demanar col·laboració a les autoritats civils locals que, de negar-se, incorrien en una falta que podia generar des de la levitat d’una amonestació a la gravetat d’una excomunió.

Com que, naturalment, la majoria de cops la col·laboració es produïa de forma entusiasta, el procés passava ràpidament a la segona fase, l’edicte de gràcia, durant el qual els heretges podien confessar lliurement el seu pecat comptant, força sovint, amb la benevolència de la Inquisició que es limitava a expropiar-los els bens i dictar-los una penitència més o menys feixuga. Passats aquells dies, però, la cosa empitjorava ja que el tribunal proclamava l’edicte de fe. Uns altres dies durant els quals s’acceptaven denuncies de tothom -fins i tot dels propis heretges ja confessos- i, cas de coincidir-ne dues en la mateixa persona, implicaven formular càrrecs contra el denunciat sense que aquest tingués dret a saber qui eren els denunciants i ni tan sols quines eren les acusacions concretes. Cas que el denunciat negués els càrrecs, el tribunal el convocava per interrogar-lo, amb els mètodes que tots imaginem, i aconseguir la seva confessió.

I aleshores venia el moment del màxim cinisme. Essent com era la Inquisició una institució religiosa i, per tant, amb prohibició expressa de vessar sang, l’única cosa que feia era declarar-lo heretge i transferir-lo a l’autoritat civil -els jutges- perquè aquests dictessin la sentència i manar que fos executada. Una sentència que, en els casos lleus, podia anar de l’expropiació dels bens a la vergonya pública del passeig a lloms d’un ase i duent el capirot que el designava com heretge. Però que en la majoria de casos, anava de la presó perpètua o les galeres, a la foguera, pena capital que salvava l’honor de la Inquisició respectant cínicament la norma de no vessar sang.

Naturalment, tot aquest sidral no oferia gaire garanties. Acusar algú d’heretge era una bona manera d’acabar essent el propietari de les seves terres o de venjar alguna ofensa. Sempre i quan l’altre no fos tan poderós com tu.

La Inquisició actual actua seguint aquell model. Només cal veure com els rumors que es deixen anar en un programa del cor, passen sovint a ser titular de les revistes roses -i no tan roses- esdevenint finalment carn de jutjats.

Però centrem-nos en els dos casos que esmentava. La patata calenta de les classes en castellà, vista la necessitat del govern central de tenir suport per part dels partits catalans, ha estat transferida a un jutjat després que la caverna, des de totes les seves eines de comunicació ens hagi bombardejat, dia sí dia també, amb notícies, mitges notícies, denúncies, rumors i insinuacions sobre una cosa que porta vint anys funcionant de forma relativament satisfactòria. I finament, la magistratura, declarant-se presonera de la llei com en el cas de la Inquisició, ha dictat la sentència que tota la caverna esperava.

El cas del rei emèrit és, si cap, més sagnant (ui, no, que la Inquisició no pot fer sang). Potser per això, el propi Congres de Diputats és qui ha vetat la presència de la testimoni. Impedint així allò que als programes del cor és tan habitual. Que es diu el que es vol i, després, truca un amic d’un amic de l’imputat per exonerar-lo o inculpar-lo amb més força. Mentre l’acusat ja fa dies que és passejat amb el capirot inquisitorial per tots els mitjans de comunicació. Perquè, no em direu que l’aparició en escena de Bàrbara Rey us ha sorprès, oi? Preguntem-nos si en comptes de ser el rei emèrit, l’objecte de rumors i sospites fos el president de la Generalitat, que passaria. Preguntem-nos com és que encara fem classes de llatí i de grec a l’ensenyament mitjà.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!