Obituari

Antoni Dalmau, polític i escriptor amb compromís

L'escriptor i polític, Antoni Dalmau. Lluís Sibils / Arxiu ACN

L'escriptor i polític, Antoni Dalmau. Lluís Sibils / Arxiu ACN

El final de l’any 2021 i aquest començament de 2022 ens ha portat un seguit de pèrdues de persones properes, que apreciàvem, i que de manera sobtada ens han dit adeu. Sempre quan es perd algun amic o conegut s’aixeca una mena de buidor que només és possible omplir amb els records, els bons records.

Encara no ens havíem recuperat de la mort del Frederic Ràfols, a qui l’amic Bienve Moya feia una glossa magnifica i carregada d’estima aquí mateix a l’Eix,  quan ens corprèn de nou la mort d’una persona amb qui vam mantenir una relació de simpatia, cordialitat i admiració. La notícia era contundent “Mor Antoni Dalmau a causa d’un accident a casa seva”.

Increïble encara. Però per les xarxes es va confirmar el que en primera instància no volíem creure.

L’Antoni Dalmau va ser un polític atípic i un notable escriptor.

Com a polític va tenir una llarga trajectòria vinculada a la política municipal i parlamentària. Regidor d‘Igualada, regidor de Barcelona, President de la Diputació de Barcelona, Diputat al Parlament i vicepresident del mateix. Va ser un membre actiu del sector catalanista del PSC. En algun moments semblava que Toni Dalmau seria un d’aquells polítics a qui li estava reservat un paper clau en el PSC i en el País. Lamentablement no ha estat així, potser la seva posició heterodoxa, d’opinió lliure no el va ajudar. Ben segur que la part més fosca de la política no va poder suportar que Dalmau tingués una sensibilitat extraordinària pel que és el País i també per la seva capacitat per aglutinar aspectes que feien referència a la cultura. La seva obra de govern a la Diputació entre altres coses serà recordada per un vernís cultural més que evident. Va deixar la política d'una forma activa i militant el 2013 quan es va donar de baixa del PSC perquè considerà que aquesta formació s'havia apartat del projecte polític i catalanista pel qual ell treballava i va fer un apropament a ERC tancant les llistes a Igualada a les municipals del 2019. Fora de la política també va seguir la seva tasca a nivell de la cultura, va presidir la Fundació del Teatre Lliure i va impartir classes a la Universitat Ramon Llull a la facultat de comunicació i col·laborant també en diversos diaris amb articles i comentaris d’actualitat.

Els seus discursos institucionals eren peces en el que el missatge polític anava acompanyat en unes formes elegants, precises, ben construïdes i escrites. Agradava escoltar-los. Recordo encara una anècdota que demostra l’interès que tenia per les lletres, els llibres i la història. En una visita institucional li vam lliurar com a regal el magnífic llibre del Bienve Moya “Petita epopeia dels vilanovins” en la seva primera edició amb dibuixos de la Pilarin Bayés. Dalmau va acceptar el regal i mentre el cap de protocol de la Diputació l’estirava per anar a la inauguració -potser anaven tard- Dalmau va trencar el rígid i estudiat  protocol que marca sempre la Diputació i es va desfer del cap i va seguir encara una estona comentant el llibre amb el seu autor. Ben segur que el llibre li va plaure i en aquell moment l’interès literari estava per damunt de l’interès polític. Cal recordar que el mateix Dalmau a l’any 1985 va publicar “Pels camins de la història d’Igualada” que va obtenir el premi Serra d‘Or.

Els que hem llegit molts programes electorals per gust, per necessitat o per obligació sabem que són textos feixucs, pesats, aspres amb poques concessions a la creativitat. Hi havia però una excepció sempre es deia que si el programa electoral el PSC l’havia escrit l’Antoni Dalmau tenia un deix literari que s’apreciava i el feia, sinó atractiu, si almenys molt digerible el text..

Però la concepció de polític i escriptor no és sempre fàcil. Sobre la possible contradicció aquesta dualitat l’escriptor belga Jacques De Decker afirmava: Soy acaso un escritor metido en política? ¿O un político metido en la literatura? En ambos casos no puedo sino resultar sospechoso. En el campo de les letras se desconfía de un autor con un compromiso político demasiado marcado...”

No era el cas de Antoni Dalmau perquè sempre va opinar amb llibertat i consciència i també va escriure trencant la idea apriorística de que un “polític-escriptor” només pot escriure sobre el seu “ecosistema” és a dir la política i els politics.

I ho desmenteix la llarga llista de títols escrits per Antoni Dalmau en el camp de la ficció. Tot i que va escriure algunes novel·les ambientades en la política “Capsa de Records” i  “El cor de l’espiral Diari íntim d’un conseller d’agricultura”.

Com hem dit va saber compaginar la feina de polític amb la d’escriptor, però el cert és que veient la història el món de la política va perdre -per raons no massa explicades però que intuïm, una conseqüència d’allò de que cal protegir-nos dels companys de partit- una persona que ben segur podria haver fet encara més servei al país però en canvi la literatura va guanyar un actiu escriptor que va conrear la novel·la històrica. Molts dels seus títols estan vinculats a l’epopeia dels càtars i el món dels trobadors (Terra d’oblit, el camí dels càtars Premi Nèstor Lujan; L’amor de lluny) i que també va tractar temes històrics vinculat al moviment obrer i de l’anarquisme i últimament havia fet una capbussada en el camps de les tradicions populars del nostre país amb la publicació d’un parell de llibres sobre el tema.

Totes les seves obres tenen notable interès, però al nostre modest entendre hi ha llibre  que té un sentit de projecció molt interessant es tracta de “Cartes a un jove polític. Què pots fer pel teu país” És un llibre que a través del gènere epistolar pretén enviar alguns consells -sense semblar-ho- algunes recomanacions, sense cap mena d’ànim ni paternalista ni moralitzador, sobre com fer política. El llibre és una mostra de com traspassar les experiències, les reflexions compartides.

En la introducció del mateix llibre Dalmau explicava que encara sentia il·lusió “amb tot el que s’ha vist i tot el que he viscut” aquesta declaració palesa la capacitat que tenia el polític d’assumir reptes, contradiccions però sempre amb una indubtable voluntat de servei al país i a la ciutadania. Dalmau tenia clar que no hi havia veritats absolutes i per tant que reconeixement en l’adversari la possibilitats també de tenir part d‘aquesta veritat és molt més fàcil compondre gran acords que permetessin avançar i generar les complicats necessàries que ajuden a fer fortes les institucions. Dalmau va ser un home de consens i grans acords transversals, fet que demostra la seva bonhomia en la política, la voluntat d’entesa sense renunciar a les idees pròpies.

Dalmau va conèixer la política municipal i també el parlamentarisme i de la seva gran experiència en van sorgir nombroses intervencions i comentaris al voltant de la política, esmentàvem el llibre de les dotze cartes a un jove polític, al final expressa amb humilitat “En el fons deu ser que resulta inevitable adoptar en certs moments un to de mestretites, com si el meu afecte i experiència acumulada t’haguessin de posar a cobert de no se quines temptacions o quins mals que t’esperen. No en facis gaire cabal i, simplement, aprofita’n el que puguis”. Una mostra d’humilitat i de generositat sobre donar pas a les noves generacions.

Quina llàstima que no hagués seguit fent política perquè el seu mestratge encara podia haver seguit uns quants anys més i haguéssim pogut gaudir de la seva constància i dedicació i esforç en acostar la política a la ciutadania.   

Antoni Dalmau va ser un persona d’una afabilitat extraordinària que acompanyava d’una senzillesa tot el que el feia, proper tingues el càrrec que tingués, sabia escoltar, entendre la posició de l’altre i va ser constant en el treball i l’esforç sense perdre el seu etern somriure.

La política, potser no li ha acabat de fer justícia, però el seu record perdurarà com també la seva condició d’escriptor i historiador li reservarà un lloc entre els referents del país.

A l’any 2003 Antoni Dalmau va fer el Convit a la Festa, en aquella ocasió ens deia al vilanovins i vilanovines: “Jo puc bressolar els meus records de Vilanova en aquest altra mar tan tranquil·la i selectiva que sempre acaba sent la memòria, però avui m’heu convidat perquè us recordi l’autèntica fibra d’allò que sempre heu estat i allò que cal que continueu sent perquè sigueu vosaltres mateixos de debò i nosaltres us hi puguem reconèixer. Ja que el vostre sentit de la festa no us ha evitat els paranys i les falconades de la història i de la vida, però sens dubte us farà viure d’una altra manera i els catalans d‘altres contrades us envegem aquest esperit que us fa diferents i ens delim per compatir-ho amb vosaltres”.

El plaer ha estat per nosaltres haver-te conegut, compartir i gaudir de la teva presència en el món de la política, aprenent de tu i en el camp de la literatura gaudint enormement de la teva obra.

Fins sempre Antoni, descansa en pau.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!