Una novel·la trepidant

El darrer premi Joaquim Ruyra (2020) de literatura juvenil, l’ha guanyat Rubèn Montañá (Badalona, 1983), amb una novel·la, Les esferes del temps, que referma la meva convicció que seria una de les veus joves de la LIJ catalana, per l’enginy, la imaginació, el ritme, l’humor... de les obres que n’hem pogut llegir fins ara. Amb aquest nou premi ens demostra la seva capacitat de fabulació, d’endinsar-se en nous gèneres, de crear intriga i misteri encara amb més força, perquè hi assaja un subgènere poc tractat a la literatura catalana, el conegut internacionalment com a steampunk, en què ciència-ficció i fantasia s’uneixen i se solen situar en plena època victoriana, és a dir al segle XIX, en plena revolució industrial, en què semblava que l’enginy de l’ésser humà no tindria límits.

Montañá situa l’acció a la Barcelona vuitcentista, al voltant de l’Exposició Universal del 1888, en ple auge de la burgesia catalana, de la industrialització del país i dels moviments obrers, entre els quals destaca l’anarquisme. Lògicament no fa pas una novel·la històrica, per molt que estigui molt ben documentada i per molt que hi apareguin personatges com Narcís Monturiol (a qui per cert ressuscita), Eduard Toda (a qui per cert adjudica un cos d’infant a causa d’haver estat en contacte amb una de les tres esferes del temps), Jacint Verdaguer o Eusebi Güell. Fa una novel·la fantàstica, típica del subgènere esmentat, en què uns personatges extraordinaris, amb poders gairebé sobrenaturals (pirocinètics o de domini del foc; telecinèsics  o de translació d’objectes sense contacte físic; clarividents o de percepció extrasensorial de fets passats o futurs; telepàtics o de comunicació entre ments; d’invisibilitat, tant personal com d’objectes; etc.), hauran d’unir les seves forces per descobrir i derrotar un ésser malvat, i també amb grans poders, conegut com el Basilisc perquè amb la mirada pot petrificar qualsevol ésser viu, el cos i les habilitats del qual pot posseir i utilitzar per a les seves necessitats. I que té com a objectiu destruir aquest món que coneixem, per poder tornar al seu.

No intentaré pas resumir-ne l’argument, d’allò més intrigant, rocambolesc i, en alguns aspectes, fulletonesc i tot, perquè no me’n sortiria tenint l’espai que tinc, però sí que us la recomano, perquè no la podreu deixar i perquè hi trobareu uns lligams entre la ficció i la ciència, entre el mite i la realitat, entre la vida i la mort, entre la generositat i l’oportunisme, entre l’atavisme i la modernitat, entre... que us sorprendran gratament, com m’ha passat a mi, que soc més aviat de lectures de base realista. Només una objecció: l’obra es mereixia una edició més acurada i, és clar, no ho dic pas pels diàlegs, en què es fa una aproximació al català del segle XIX, com ens adverteix l’autor en una nota final (p. 245), sinó per altres errors que un bon corrector lingüístic hauria d’haver vist: abús de possessius, alguns mals usos pronominals, castellanismes com ara “registrar” per escorcollar o regirar, sempre en boca del narrador, naturalment, que en els diàlegs podrien ser justificats, com he apuntat.

Títol: Les esferes del temps
Autor: Rubèn Montañá
Editorial: La Galera
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2021
Nombre de pàg.: 247

Pere Martí i Bertran
(professor i escriptor)