La capvuitada

La paraula té la seva gràcia. Més que res, perquè en català té dues versions. Vuitada, definida com “espai de vuit dies durant els quals celebra l’església una festa solemne” i Capvuitada, definida com el “Dia que fa la setmana justa d’una festivitat”.

Ambdues definicions provenen de l’àmbit cristià i es vinculen, doncs, amb el món religiós, amb algunes variants. Perquè, si passem al castellà, la definició es manté amb “octava” (=“Espacio de ocho dias, durante los cuales celebra la Iglesia una fiesta  solemne o hace conmemoración del objeto de ella”). Però aquí, sempre vinculant els dos idiomes, el castellà recull la variant “octava cerrada” com aquella que, per la seva importància, no admet cap altra mena de celebració dins dels seus terminis. Situació que s’exemplifica, al llarg del calendari anual, en la setmana de Pentecosta, la de cap d’any i la Setmana Santa.

La conclusió és clara. En el món de les festes religioses de la nostra societat, també hi ha categories.

Naturalment, aquesta no és l’única situació en què es destina un lapse de temps (el més habitual, un dia) a recordar, rememorar o reviure una situació social. El diumenge, si ens ho mirem des d’aquest punt de vista, és un pacte social que ens fa recordar, setmanalment, la necessitat de descans en tota mena d’activitats i la conveniència de fer determinades activitats (higièniques, intel·lectuals, socials, etc...) el diumenge o el dia que la nostra religió o activitat social prescrigui.

El mateix raonament, per tant, permetrà fixar altres activitats o rituals periòdics. Basats en l’activitat definida per les diverses societats humanes i, generalment, pels interessos de sectors socials predominants, el nostre calendari està farcit d’intervals que converteixen les nostres activitats periòdiques en setmanals, mensuals, trimestrals i anuals (Les d’interval més llarg son més difícils de fixar en els calendaris socials encara que els calendaris “erudits” les perpetuïn).

Però tot això té una conseqüència. Encara que la dita recordi allò dels dies i les llonganisses, és evident que no hi ha prou dies i, per tant, que molt sovint coincideixen en el calendari diverses festivitats que reclamen el seu protagonisme.

Agradi o no, el dia onze de setembre serà per sempre el dia que quatre avions segrestats per terroristes palestins varen estavellar-se als EEUU, estenent per tot el món la por a una guerra mundial o, si més no, a una campanya terrorista de proporcions fins aleshores insospitades.

I això va plantejar un conflicte d’interessos en alguns territoris com la nostra Catalunya, que “celebrava” aquell mateix dia la seva derrota enfront l’exèrcit espanyol, i el francès que s’havia unit a ell per afinitats de parentesc i altres interessos. Fent evident, un cop més, que quan algú celebra una victòria, el derrotat també pot convertir aquella data en una “celebració” de la seva derrota, permetent així mantenir entre els seus ciutadans, el sentiment de rebel·lia que espera capgirar aquella situació rememorada.

Òbviament, aquella estratègia que l’església va saber implantar tant hàbilment imposant la “capvuitada” en els moments clau del calendari religiós i que altres àmbits com el laboral o festiu varen saber incorporar amb les Pasqües, Festes Majors i vacances o ponts, tenia i té els seus límits. Com més “festes globals” hi hagi en el nostre calendari, més complicat serà aquest. Perquè, com més grans siguin els estats o coalicions d’estats, més gent es veurà sotmesa a una dispersió que els fa entrar en contradiccions. Perquè, per entrar en una reflexió que sovinteja, com més “capvuitada” tinguin determinats fets com la victòria de la dreta profunda a Alemanya o l’atac a Melilla, menys eficaç serà la lluita d’aquells que defensen la democràcia i, per tant, condemnen aquestes situacions.

Perquè, a més, el que abans sols es detectava mirant el calendari, ara ens bombardeja des de tots els mitjans de comunicació, informació o desinformació. Ajudat per la banalització que sol acompanyar-ho i la implantació de la hispana “octava cerrada” que monopolitza l’interès informatiu.