El Corpus, la gran festa de la primavera

Amb aquesta festa l'Església cristiana celebra el dogma de l'Eucaristia, el cos de Crist transsubstanciat en pa i vi. En essència el Corpus cristià assumeix la magna celebració ritual de les cerimònies amb què es commemorava la tornada cíclica de l'any agrícola. Aquest dogma va ser decretat per Urbà IV i elevat a celebració principal de l'Església el 1264. Però el seu predecessor, Inocenci III, el pontífex més poderós de l'Edat mitjana, contemporani de Saladí, el cabdill àrab que recuperà Jerusalem per al món oriental, ja havia intervingut en aquesta abstrusa qüestió. D’entre les sàvies doctrines sincrètiques dels vells pares del cristianisme, aquesta antiquíssima commemoració cristiana va arribar a ser la més espectacular i reeixida. Hem de parlar de sincretisme perquè en el Corpus es van harmonitzar arcaiques festivitats de les primícies -recordem que la festa de les primícies se celebrava durant l'estació de la collita dels cereals, 'pel juny la falç en puny', amb la perillosa -pels seus antecedents pagans- i arriscada idea de la transsubstanciació, i per tant la corporació d'un déu en els aliments sagrats. No en va a la forja de la magna festa del cristianisme va haver-hi d’influir l'erudició de Francesc d'Assís, Santa Clara i Tomàs d'Aquino. Sembla lògica, doncs, que l'espectacular desfilada processional de la commemoració de l'eucaristia (del pa sagrat) prengués la dimensió que va prendre, i que en ella hi convergissin manifestacions d'avials litúrgies temporals pòsits de remotes doctrines naturalistes: imatges extraordinàries d'éssers gegantins, bestiari fabulós, representacions mimades i dansades compendi d’ancestrals litúrgies, exercicis dels joglars i tutti quanti d'antics cultes.

Per a tot aquest extraordinari entramat teològic i dramàtic es va haver de construir una narració, un libretto comprensible per a la majoria de la població. Aquest libretto, o guió escènic va ser compost a l'empara del Concili del Laterà IV −segle XIII− on a part de decretar l'arriscat Dogma sobre la transsubstanciació del cos de Crist a la sagrada forma, van ser cridades la cinquena croada  i la croada contra els càtars. No passà gaire temps, però, (i ja amb anterioritat) que sorgissin les corresponents argumentacions discrepants negant tan sorprenent afirmació. Va ser aleshores, seguint també la inveterada pràctica humana de recalcar una afirmació recent amb fets esdevinguts amb anterioritat: miracles o prodigis, quan des de diverses parts de la cristiandat i en forma de miracle, van donar-se a conèixer extraordinaris esdeveniments precedents al decret Papal, esdeveniments colpidors i miraculosos que venien a corroborar el dogma. Dos d'aquests principals miracles van succeir en el món catòlic mediterrani. Un d'ells va tenir lloc en la corona Catalanoaragonesa, i el següent als Estats Pontificis. Anem pel primer: per aquells dies, el rei Jaume I seguia obstinat en consolidar el domini cristià sobre el territori que hauria de ser el nou regne de València. Al castell de Xiu, a la població de Llutxent, es lliurava cruenta batalla contra Al-Azrac, últim dels moriscs que es van oposar a la conquesta cristiana. El cavaller Berenguer d’Entença que havia de dirigir la batalla ordenà a un sacerdot de Daroca, ciutat aragonesa, que celebrés l´eucaristia. En aixecar el sacerdot el drap (els corporals) on es guardaven sis hòsties, van observar que aquest estava tenyit de sang. No hi havia dubte, doncs, l'hòstia havia mostrat la seva essència: ser el cos de Crist, i per manifestar-ho havia sagnat, tacant els Corporals. Però la qüestió no acaba aquí. Després de la victòria contra el cabdill musulmà va sorgir la disputa d'on s'havien de ser custodiats els corporals. Disputa que es va resoldre a l'estil del moment, el judici de Déu: van decidir col·locar el drap tacat sobre una mula i deixar que aquesta caminés cap on volgués. Després de diversos dies de deambular, l'animal va anar a caure morta a les portes de l'església de Sant Marc, a Daroca, on en principi van instal·lar-se els Corporals, per després ser traslladats a l'Església de Santa Maria.

El següent miracle va tenir lloc a Bolzano, en territori del Tirol del Sud. Diu la tradició del país que en aquells dies un sacerdot de Bohèmia −regió que avui forma part de la república Txeca− anomenat Pere de Praga, dubtava de la veracitat del dogma de la transsubstanciació del Cos i de la Sang de Crist en l'Eucaristia. De tornada del seu pelegrinatge a Roma, Déu se li va manifestar de manera miraculosa: quan celebrava la Santa Missa a la cripta de Santa Cristina de Bolzano, durant l'ofici, els corporals de l'altar es van tacar amb la sang que va emanar de la sagrada forma. La notícia va arribar ràpidament a orelles del Papa, que es trobava a Orvieto −regió d'Umbria− i va demanar que li portessin els Corporals on ell s’estava. La venerada relíquia va ser portada en processó d’una població a l’altra, i es diu que el Pontífex, en contemplar el miracle, va agenollar-se davant del drap de l'altar per tot seguit mostrar-lo a la població.

Com curiosament es pot observar, en les dues ocasions, el miracle de la sang del pa sagrat primer es consuma en una localitat, Llutxent-Bolzano, per, seguidament, fer viatjar els Corporals tacats a una altra, Daroca-Orvieto. Un pot creure que aquells a qui s’encomanà donar publicitat al nou dogma van entendre que el foment de la festa requeriria una exhibició multitudinària, i què millor per a aquesta exhibició que un seguici processional. Seguici processional que potser fos inspirat en la doble realització del miracle: el lloc on s’obrava i el posterior trasllat del desenllaç a un altre. Això, si no ens arrisquéssim concloure que el bastiment de la posada en escena del dogma, fos la inversa: que el ‘format’ dels miracles, prengués la configuració dramàtica del que seria la posterior posada en escena. Tot podria ser.

Sembla obvi que els dramaturgs comissionats per a la posada en escena de l'obtusa comprensió de la transsubstanciació de cos de Crist i la seva acceptació universal, van deduir que no n'hi havia prou amb una posada en escena en l'àmbit del temple, a l'estil de misteris i altres dramatitzacions religioses, advertint que es requeria un aparell espectacular especial. Es requeria una altra mena de teatralitat, es requeria el format de l'espectacle de carrer, un format a la manera dels fastos dels panteons celestials de les religions antigues, de les quals al segle XIII encara s'havia de conservar memòria −sinó una mica més que memòria−, o de les parades profanes d'entronització de reis o processons victorioses.

I així devia néixer la magna i espectacular processó del Corpus Christi. Una festivitat i la seva posada en escena que havia de significar la submissió de les classes i jerarquies civils a la fe i obediència de l’Església. A tal efecte totes aquestes classes, representades amb els seus emblemes, banderes simbologia, patrons celestials i advocacions ancestrals, sumades a tota mena de jerarquies en ordre, també amb els seus emblemes, banderes i simbologia del seu poder terrenal, evolucionaven davant el símbol del dogma més abstracte de l’Església: la transsubstancio del cos de Crist en el pa i el vi.  Una espectacular i impressionant  posada en escena que encara avui sorprèn i atrapa aquells que tenen la sort de poder contemplar-la a alguna de les ciutats on segueix celebrant-se amb tota la pompa i aparat del teatre renaixentista.