El més tonto fa rellotges

Arribo a qüestionar-me si valgué la pena estudiar periodisme, en la Facultat de Ciències de la Informació, "comme il faut".

En aquella època primava el criteri de "les 5 w": “what, who, where, when i why” (què, qui, on, quan i per què). Recullen l'essència de la notícia que es vol comunicar i en perfilen el context. Tan sols que en manqui una, el tamboret balla. Ja no és el mateix. Configuren una mecànica o tècnica summament vàlida. Vénen de l’antigor, donat que foren establertes pel retòric grec Hermàgores de Temno.

L’any 1948, però, Harold Laswell definí el seu “paradigma”. De cara a refermar conceptes i arrelar les bases del que avui coneixem com a “societat de la informació”. En aquesta conjuntura, tanmateix, entenc que cal definir què és un “lead”. Alhora quin rol hi juga -dins aquest context- tot aquest entrellat. Ve a ésser l'eix inicial i l’encapçalament de la pròpia notícia. Raó de més, doncs, per afinar harmònicament el conjunt. És ací que penso en "figures de palla" com les que citava a l'inici del meu article. També en certs canals audiovisuals on massa sovint “desvarien” sovint. Com ara als informatius, si se’n van per la tangent establint una “litúrgia” ambiental amb presentadors allunyats d’un escriptori. 

Sovint xerren més amb les mans que no pas amb la boca… I el que ja em provoca exclamacions-tipus “wow” és quan veig locutores amb talons d’alt copet. Tenen algun sentit o missatge afegit, potser?.

El comunicòleg canadenc Marshall McLuhan (1911-1980) defensà la tesi del “the medium is the message”. Cal establir una simbiosi perfecta entre el mitjà de transmissió del contingut i l’essència del seu interior. Per això, atesa la volatilitat de certs receptors, em temo que hi pugui haver gent que es despista. Raó de més per deixar-se d’històries i bajanades. Cal prioritzar el nucli vital. L’embolcall exterior no es pot convertir en pantagruèlic i farcit de parafernàlia. Abstreure’s d’influències externes i centrar-se en el que realment importa garanteix una millor recepció del “pack”. Sóc partidari d’una informació funcional, asèptica. Que es deixi imbuir d’alè pedagògic. Això assegura l’esperit crític de la gent. "Tot el demés són orgues", com reflecteix un adagi molt expressiu.

Per enlluernar, embadalir i formar el lector, es necessita nivell. Ho afirmo amb respecte i humilitat màxims. No podem passar del que en diríem periodisme clàssic a una xerrameca barata, grollera i amb tan poc fonament. Xafardell i batiburreig han de passar a millor vida. Ben clar! Com tampoc no podem manegar-ho tot en base a algorismes i "share"... No s'hi val amb la fórmula "The show must go on", que es deia al circ del segle XIX.