Ensenyament

Cambray em fa por

Eix

Eix

No hi ha res pitjor que les conviccions profundes quan aquestes són personals o de grup sectari. De polítics n’hi ha de dues menes -que diuen- els que volen enriquir-se i els que volen canviar el món, i Déu ens guardi dels segons! El nostre conseller tenim la desgràcia que és un personatge que simula tenir conviccions. Li sembla que li escau. Afirma que “cal prendre decisions que no són fàcils, però que són bones per a l’alumnat”. Si és que el bon home, el que ha d’aguantar! Seria el millor conseller d’educació imaginable si no fos que està sol! Li passa com a alguns pedagogs que tenen idees brillantíssimes que funcionarien a les mil meravelles si no fos… pels alumnes, o pels professors, o per les condicions, o per la manca de preparació… Les conviccions però, li duren el que li aguanten els comptes, o sigui, pela amb ral.

Però poseu-vos al seu lloc. Ha de ser difícil gestionar un poti-poti mental groller com una amanida russa amb salmonel·losi. Per una banda ha de mantenir unes retallades pressupostàries brutals pròpies del neoliberal més ferotge, però, d’altra banda ha de donar corda als qui combreguen amb la idea que és d’esquerres. Molt complicat. Només factible en un país narcotitzat, acrític i autosatisfet. Una esquerra, al cap i a la fi, ben galdosa, afectada d’una dislèxia de cavall; no perdem de vista com amb les seves polítiques afavoreix la privatització, no fa res en el terreny de la inclusió i la seva inacció ha propiciat la sentència del 25% (i la sentència, una llei que servirà per… complir la sentència). Si tinguéssim un conseller de la dreta rància espanyolista, què canviaria? I tot pel bé dels alumnes!

Fan molta por els personatges que saben quin és el bé dels alumnes o de la gent gran o dels catalans… Molta. Si sap aquestes coses tan elevades em sembla que hauria d’escriure un llibre, seria més adequat. Li podria donar un to monzonià “Vint mil cretins”, pot pamiejar “Si llegeixes unes instruccions sense fer ganyotes” o tornar al gran Montcada: “Calaveres de mestres atònites”; a Calders, “Cròniques del liberalisme ocult”; a Espriu, “Ensenyant al laberint grotesc” o fins i tot a la Rodoreda “Quanta, quanta paperassa…” Són idees. Si saps alguna cosa sempre és millor explicar-la que no pas imposar-la. Imposar idees, fins i tot si són bones, és bastant dictatorial. Permetre la diversitat d’opinions, escoltar-les i tenir la humilitat de cedir és molt més democràtic i intel·ligent.

Vaja…

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!