Ensenyament

El monument al mestre a Palencia

Monument al mestre. Eix

Monument al mestre. Eix

Ai! Aquest bon home que fa de mestre no s’ha vist mai de la vida en la circumstància que l’ha immortalitzat. L’artista es va confondre, disculpem-lo. En realitat ell va esculpir un conjunt que havia de titular-se “monument a l’avi”. En Rafael Cordero no va tenir en compte un dels temes més oblidats de la pedagogia: el problema de la ràtio.

Potser és culpa de la visió psicologista que s’ha imposat a l’educació des de fa molts anys, potser sí, però el cert és que qualsevol persona, a primer cop d’ull, sense reflexionar-ho gaire, s’imagina l’educació com el que està representat a Palencia. He buscat altres escultures i el tractament pràcticament sempre és el mateix, alguna vegada es posa un grupet de nens, mitja dotzeneta d’edats força infantils. És un altre exemple de la visió romantitzada de l’educació. Tothom pensa que l’educació és un flux de comunicació d’un a un quan en realitat, el fet educatiu s’explica millor des de la sociologia com un camp de forces entre un grup d’uns trenta -trenta!- alumnes i un professor.

Importa? Tothom entén que, per exemple, en medicina sí que importa. No és el mateix que un metge de família hagi d’atendre trenta malalts en un matí que que n’hagi d’atendre vint. La qualitat del seu servei serà diferent en un cas i en un altre. Per a un cuiner, suposo que no és el mateix preparar una escudella que trenta plats alhora tots diferents. Un advocat no ens defensarà amb la mateixa eficàcia si som el seu cas en exclusiva o si som un dels seus trenta casos. Estem d’acord? Després ve allò de si es pot fer, es pot atendre més persones per minut? Sí, es pot. En educació es pot fer qualsevol cosa i, aparentment, no passa mai res. Els cursos comencen, avancen i s’acaben però el preu que es paga és diferent segons com es facin, l’educació no és la mateixa. El cuiner segur que ens alimenta a tots, l’advocat ens representarà a tots i el metge ens veurà a tots, però…

És difícil representar el mestre, així, en genèric. Jo faria una columnata semicircular de fons feta de fulls de paper premsats. La columnata no tindria cap funció estructural, exactament igual que la paperassa que representaria, però quedaria bé. A l’espai central, amuntegaria una pila inacabable de figures geomètriques tridimensionals que hauríem d’imaginar com els nombrosíssims alumnes diversos que haurien passat per les seves classes. Per sobre de les figures, en un petit altar, una flama, que il·luminaria el conjunt de nit, ens recordaria a tots la flama de la curiositat i el saber i també, de passada, que el risc de cremar-se és ben viu sempre. El monument té un pressupost , com podeu veure, elevat, però seria un reconeixement a la tasca dels mestres d’aquells que no comprometen en res: copets a l’esquena, diplomes i certificacions. Ideal polítics en campanya.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local