Compromís ètic amb l’educació

Sovint, quan ens mostrem crítics amb les maneres de fer del present, se’ns adjudica automàticament una espècie de nostàlgia del passat, un enamorament malaltís del que va representar la nostra pròpia educació, la nostra experiència personal tenyida de rosa pel pas dels anys. Així, si constates aspectes obvis i públics com ara la baixada de rendiment escolar o els problemes en comprensió lectora, i et preguntes si això pot tenir a veure amb la pràctica educativa que s’està imposant, és fàcil que se’t titlli de retrògrad, reaccionari, tradicionalista i se t’empaqueti amb tota la ranciesa política com si una cosa tingués a veure amb l’altra. I la veritat és que no. Ni sento enyorança dels temps dels reis gots -que ja no vaig viure- ni tampoc combrego amb les idees polítiques més reaccionàries.

Jo també vaig ser un jove il·lusionat per canviar, per innovar, per capgirar el model educatiu imperant. (I, per cert, encara no he dimitit, aquest bloc n’és una mostra) Fa trenta anys tenia el cap ple de la terminologia i els supòsits psicològics que s’esgrimien per fonamentar la LOGSE, una reforma legal que reconec que vaig abraçar amb la candidesa que dona no haver-se enfrontat encara amb la realitat. Vaig tenir la sort de trobar-me companys i companyes amb qui establir corrents de col·laboració, una cosa que avui dia no es veu a Twitter. Si jo portava altres maneres de fer, la Rosamari -que per poc no va ser la meva professora al cicle inicial- em seguia a condició, això sí, que veiéssim un aprenentatge efectiu, no només una activitat “xula”. Perquè el compromís amb l’aprenentatge en aquest cas dels més menuts és de caràcter ètic. Estem allà per a que aprenguin, per res més; ni per lleis, ni per metodologies, ni per projectes de qui sigui. Que les dades ens diguin insitentment que avui dia empitjorem representa un desafiament moral que no sempre em sembla veure prou assumit pels governs.

I pel que fa a la adscripció política tinc la sensació que és una d’aquelles incomprensibles etiquetes que es col·loquen sense pensar-s’ho gaire. Si l’escola no ensenya prou, els més perjudicats són aquells que només es poden refiar de l’escola. Si darrera la nostra última legislació o moda o estri miraculós, els resultats en anglès baixen, no patiu, negoci per a les acadèmies. Qui ho pateix són els alumnes que no poden rebre aquest suport extraescolar. Molts nois i noies només sabran el català o les matemàtiques que hagin après a quart d’ESO. Per als qui ho veiem cada dia resulta preocupant. És un tema de cohesió social, de país. Ens cal ser exigents com a política d’esquerres. Abandonar aquesta manera de fer condescendent de la política quan vol preocupar-se per assumptes socials i senzillament exigir, ensenyar i ser ambiciosos amb el coneixement dels joves.