Ensenyament

L’edat d’or de les extraescolars

Adrian from Pixabay

Adrian from Pixabay

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Alguns mitjans s’han fet ressò d’un estudi del Centre de Polítiques Econòmiques, Esade, que posa números a una realitat fàcilment perceptible. Les cues de pares esperant per recollir els seus infants a la porta d’acadèmies d’anglès que prometen l’aprenentatge des de la més tendra edat en són un símptoma. I és que el volum d’alumnes que rep classes fora de l’escola estaria situat al voltant d’un 50 per cent; només classes, no es compten activitats físiques, esports o esplais. No hi ha dubte que és un negoci amb bones perspectives. Ensenyar és negoci; hi ha un munt de persones disposades a gastar-s’hi diners i aquest nombre de clients potencials va en augment. Mentre discutim què han de fer els nois i noies a l’escola, resulta que es desenvolupa un negoci paral·lel, el negoci d’ensenyar. Deu ser símptoma d’alguna cosa important, suposo.

Els idiomes són el producte estrella. Perquè són molt difícils? Perquè costen molt d’aprovar? Home, majoritàriament les famílies matriculen el nen o la nena a anglès -malgrat cursar l’assignatura a l’escola- per tal de tenir un bon nivell d’anglès (això hauria d’haver sonat escandalós). El bon nivell tothom entén que és el que et demanaran en el món laboral i aquí l’escola té la partida perduda des de fa anys. No hi ha cap empresa que valori el títol de l’ESO ni el de batxillerat com a indicador del nivell d’anglès. Demanen un First o un Advanced o un Proficiency, títols expedits en el circuit extraescolar però que tenen el prestigi i la fiabilitat que el nostre sistema no ha pogut donar. Per què no hi ha acadèmies de català florint com bolets? Evidentment perquè al món laboral (això també hauria de sonar escandalós) li importa el nivell de català dels seus treballadors bastant menys que el seu nivell en escalada esportiva.

La resta del pastís se’l reparteixen les matèries tradicionalment difícils amb les matemàtiques al capdavant. S’hi apunten els qui necessiten un reforç per seguir endavant i els qui volen tenir notes excelses a batxillerat. Uns per als mínims, altres per l’excel·lència. I encara hem de comptar amb les activitats més de tipus artístic, que recullen també una part més petita de l’alumnat.

Tot i que els experts -sempre anònims en les notícies que he llegit- ho veuen perillós perquè consideren que és un factor que augmenta la segregació, hi ha una dada de l’estudi que ens hauria de fer pensar: la pràctica de les classes extraescolars s’ha estès més per la part de les famílies amb menys possibilitats de despesa. O sigui, no són els més afavorits els qui estan fent ús de la seva superior capacitat econòmica per a dotar els seus fills d’oportunitats extra -que també- sinó que són sobretot els més desafavorits els qui, cada cop més, intenten per tots els mitjans que els seus fills puguin tenir millors oportunitats. I aquest fet ens diu que la confiança en el sistema escolar com a eina de promoció social està sota mínims. Si la gent està disposada a pagar per a que els seus fills aprenguin coses, deu ser que consideren que a l’escola no n’aprenen prou. Vaja, dic jo.

Un cinquanta per cent de l’alumnat rebent classes extraescolars distorsiona qualsevol estudi sobre l’eficàcia del sistema. Com podem interpretar els resultats en competències bàsiques en anglès si la meitat de la classe el fa extraescolar? I això és una mitjana, en algunes classes podem comptar que el setanta-cinc per cent reben aquest reforç. Com podem valorar la feina de l’escola amb aquest factor? Quan els nois i noies aprovin o treguin resultats excel·lents haurem de ser molt prudents en atribuir-los a la tasca escolar. No ho sabem. Les nostres lleis, metodologies, innovacions, classes magistrals, treballs i treballets potser no han servit de res i qui m’està fent la feina és algú a les sis de la tarda en una sala d’una acadèmia.

En fi, tampoc cal tenir gaires dots per a la profecia per aventurar que aquesta tendència seguirà en augment. No hi ha cap indici que el títol de l’ESO algun dia proper pugui equiparar-se al First Certificate. I tampoc s’albira un increment en el nivell d’exigència que faci que el que s’ensenya a l’escola vagi apropant-se al que demana la societat. La societat demana aprendre!

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local