L‘Àngel i l’Angelet

Ara fa una trentena d’anys allò que en diuen skyline (el perfil des de lluny, vaja) vilanoví va tenir una petita modificació, minúscula per la immensitat de l’horitzó però que va tenir una certa significació de restitució en els àmbits religiosos catòlics. El juliol de l’any 1996 es reposava l’Àngel del Campanar que  substituïa la figura que a l’any 1936 va ser enderrocada del campanar per la força i convertit en ferralla i vet a saber a que es van destinar aquelles restes, per res de bo, segur. Alguns diuen que es van fer bales de canó (?). Era potser un deute que es vam imposar els creients (alguns clar) per reposar la figura que durant tants anys fou absent del seu lloc. Fou però la iniciativa del Sr. Pons Fontanilles, un apassionat de l’aeronàutica, que va tenir un seguit d’avions exposats a casa seva en l’embrió del que seria més tard i ja amb participació de l’administració l’escola de mecànica aeronàutica, avui a la Paperera.

L’Àngel del campanar va ser col·locat inicialment el dimecres 29 de juliol de 1705 coronant el campanar a 50 metres d’alçada, i fou construït de coure pel calderer vilanoví Joan Pau Coca ajudat per Eudald Valls, segons projecte de l’escultor barceloní Miquel Llavina. Aquets doncs va caure desplomat en els aldarull i ànims destructor inútil i estèril del motius religiosos en esclatar la guerra civil.

Era doncs possiblement un element a recuperar per part de determinat sector de la societat vilanovina, i com sempre també hi havia qui s’hi oposava però amb poca bel·ligerància sense arribar a l’oposició que en el seu moment va tenir la instal·lació de la campana ‘La Lluca’. Així doncs un 27 de juliol de l’any 1996 es va fer en un acte solemne, curiós, significatiu i carregat t’intriga ja que les maniobres per encastar l’àngel dalt el campanar per diverses raons tècniques va fallar en diverses ocasions posant l’ai al cor de l’organització, de l’alcalde, del rector i del fidels que s’havien acostat veure la reposició. Finalment quan ja era de nit es va aconseguir. El campanar de Sant Antoni aquell juliol del 1996 tornava a tenir un àngel, millor un arcàngel (cal mantenir la jerarquia), Sant Miquel, amb espasa inclosa que vetllà des de llavors pels vilanovins i vilanovines. La figura de l’àngel era obra de l’escultor Fidel Claramunt fet de plàstic reforçat amb resina i fibra de vidre, té una durada assegurada de 100 a 150 anys, explicà el Sr. Manuel Pons, ànima de la recuperació de l’àngel al Diari de Vilanova. L’àngel a més portava un inhibidor de llamps i pesa al voltant de 130 quilos. Curiosament l’àngel es va construir en un curs de formació aeronàutica del Centre Aeri amb la subvenció del Departament de Treball. Calia que fos un curs d’aeronàutica ja que els Àngels sempre ens els han representat volant. Obvi, no? Àngel o avió, tot vola.

En fi, la seva col..locació també va generar un cert debat a l’entorn de la famosa frase planiana: I això qui ho paga, en referència als treballs de col·locació. L’ajuntament clar, el debat era a quina partida s’havia carregat....

Eren temps de debat entre CiU i PSC i ERC per si formàvem conjuntament govern. Llavors no es feia lleig a pactar amb segon qui, no com ara. Al final tot se’n va anar en orris però l’àngel es manté invicte, esperant que arribi la festa major i el neguitegin amb això de la penjada de la senyera tan tranquil que està la resta de l’any.

Totes aquetes disquisicions venen al cas perquè l’Angel del Campanar, va prendre forma de capçalera d’un diari farà ara 140 anys de la seva sortida.

De la mà o més aviat de l’irrefrenable activitat literària i periodística de Josep Verdú, un personatge poc conegut i encara menys valorat de les lletres vilanovines i catalanes. Poeta dramaturg, comediògraf, periodista, fou qui va catalanitzar els mitjans periodístics de la ciutat. Va publicar el seus diaris integrament en català (alguns en castellà també) i això significà un revulsiu en el món de els publicacions locals (1) a l’octubre de l’any 18883 sortia un periòdic amb el nom de L’Àngel del Campanar, que portava com a lema: “Donarà un tomb cada setmana y dirà tot lo que vegi de bo y dolent”.

Verdú era un prolífic fundador de diaris, aquest va ser el tercer que va fundar i possiblement és dels més interessants per la seva posició crítica de la situació política (ara segur que s‘ho passaria “pipa”). El seu primer editorial fa una seguit d’afirmacions de principis que ja denoten el tarannà de la publicació: “En una paraula, com que això del periodisme dóna poc, en una publicació i tots els periodistes hem de fer alguna cosa a demés d’omplir diaris no podem de cap modo ser imparcials en pobles com o lo nostro ahont los mateixos liberals tenen tant mal entesa la verdadera llibertat”.

En el mateix editorial Verdú fa una dura crítica contra la corrupció dels polítics i les autoritats i clama per un periodisme independent davant tantes pressions. Argumentacions que en el seu moment eren profètiques del que passaria més endavant i que encara en l’actualitat passa. El món de la premsa i la política amb les seves interdependències ja fa 140 anys que ho vivien amb una certa recança. Ara potser trobem més complicitat a voltes perilloses, o opinadors al servei de partits. El diari com és també habitual en aquells època tingué una durada curta ja que es va publicar setmanalment des del l’agost fins l’octubre de 1883.

Era senzill de formes i tenia tot un seguit de seccions i en la seva capçalera hi figurava el penell en forma d’Àngel que hi havia al campanar en aquell moment i aprofita aquesta figura de l’Àngel per donar-li feina ja que indicava que  “senyalarà els mals vents i els bons i dirà d’on venen”.

Recull també en la seva darrera plana la secció “Correspondència particular” on a partir d’alguna frase irònica es fa referència a les actuacions d’alguns dels prohoms vilanovins.

Quan l’Àngel del Campanar va desaparèixer va aparèixer immediatament Lo Pagès amb el mateix format i amb seccions pràcticament copiades.

Però encara, i ja a títol pòstum, els seus companys van publicar “L’Angelet del Campanar “, Verdú n’inspirà la seva producció i contingut però ell ja no el va veure publicat ja que morí abans de la seva edició. L’Angelet del Campanar és doncs fill de l’Àngel del Campanar i explicava que: “enraonaria una vegada  a la setmana cantant la veritat a tothom”.

Aquesta primera edició tingué una durada d’una dotzena de setmanes i encara tingués després dues edicions més als anys 1886 i 1887 amb les mateixes característiques.

La història no es repeteix malgrat hi hagi episodis que tinguin una autèntica versemblança però alguns del problemes que pateix la societat sí que tenen  moltes similituds.

La denúncia de corrupció o la subjugació d’alguna premsa a determinats partits polítics o en contra d’altres fan que perdin molta objectivitat en la informació i generen canvis en el relat de la realitat amb objectius no sempre clars. Rellegint aquestes publicacions et fa recordar molts moment actuals.

L’Àngel seguirà observant la vila des de molt amunt, potser a aquesta alçada li permet veure les coses amb més distància i trobar respostes a moltes preguntes.

Que segueix així, en posar-se la figura van dir que podria durar entre cent i cent cinquanta anys, bens segur que té molts anys per seguir contemplant les ocurrències de la ciutadania i de les autoritats, no s’avorrirà no, ep! si no cau abans.

(1) La Premsa en català a Vilanova i la Geltrú. Sixte Moral Institut d’Estudis Penedesencs 1985

Josep Verdú i Feliu “Gestus” Miquel Altadill Vilanova i la Geltrú2020