Què ens cal saber com a pares, mares, professionals...

Podem observar que en totes les famílies hi ha moments i situacions difícils on es veuen alterades les relacions i sobretot els vincles, apareixen situacions angoixants que fan malbé la comunicació i la convivència. I és que principalment incideixen sobre les famílies i sobretot afecten directament el seu funcionament, arribant a posant-les en risc, generant-se tensions intrafamiliars.

Cal tenir en consideració el moment en que les nostres converses, amb els infants esdevenen trivials i mecanitzades. Cal que pensem que és la conversa, la més afectada, per extraescolars, els deures i les activitats que ens treuen temps per tenir xerrades amb els infants i joves de casa, que siguin relaxades, per jugar i parlar del que els passa pel cap o els preocupa.

I és que actualment en la nostra societat els fills i filles són molt desitjats, la qual cosa ha portat als pares i mares ha estar massa preocupats per educar-los bé. És en aquest sentit, on els educadors i educadores ens trobem amb progenitors que mai s’havien sentit tan insegurs i desbordats per l’educació dels infants.

Alguns pares presenten més facilitats per resoldre eficaçment l’educació dels seus fills, inclús en les etapes crítiques i també n’hi ha pares que se senten insegurs i es culpabilitzen de les dificultats en que es troben en l’educació dels seus fills.

Hi ha un factor desencadenant present en molts casos que és la manca d'atenció. Quan estem amb els infants, no estem realment presents, hi ha massa estímuls que ens envolten, amb tasques i feines que tenim entre mans.

Cal guanyar doncs un temps que podem anomenar de qualitat sense les interferències per exemple del telèfon mòbil, és molt necessari que el temps que dediquem als infants i sobretot als adolescents sigui de qualitat i atenció mútua. Una altra qüestió molt important és que mai hem d’infravalorar-los o infantilitzar-los en excés.

Hom creu erròniament que per fer una bona escolta cal parlar-los directament, parlar dels nostres fills i filles, quan ells hi són presents, pensant que no ens escolten, no ens senten, que són sords. Cal dir que els infants ho senten tot i no resten al marge de les nostres paraules.

Per resoldre els conflictes cal que l’emissor i receptor tinguin un sol objectiu, saber-se entès i sobretot saber-se comprès, i és aquí on els adults s’han d’involucrar de la mateixa manera que els infants i adolescents, els dos han de tenir el mateix interès. Hem d’evitar que solament parli un dels interlocutors.

Molts professionals defensen que cal trencar les falses barreres, els temes tabú, com ara la mort o el sexe entre molts d’altres. Cal vèncer aquestes etiquetes i trencar llances a favor d’una comunicació oberta.

No hem de fer servir les etiquetes per referir-nos als infants i adolescents com a despistat, lent, mandrós etc., sovint són massa habituals i  a voltes aconseguim que aquests adjectius es converteixin en actituds reals.

Per tant hem de generar relacions de confiança amb els infants i adolescents amb l’objectiu de prevenir. Podem usar la conversa a través del joc i la creativitat per ajudar-los a ampliar les mires, a plantejar-se preguntes. Molts educadors i educadores en les nostres intervencions formulem preguntes curioses i senzilles que ens ajuden a esbrinar què passa al voltant. Aquesta metodologia ens ajuda també a fomentar la seva creativitat i també a enfortir els lligams que volem establir amb ells i elles.

I ara m’agradaria parlar-vos de la parentalitat reflexiva o parentalitat, aquesta respon a la capacitat dels pares per pensar i entendre els sentiments i experiències pròpies i dels seus fills i filles. Alguns afirmen que és el saber reconèixer a l´infant com una persona independent dels seus progenitors, plens d’emocions, de desitjos, de necessitats i preocupacions. I és que la parentalitat reflexiva condueix a mostrar interès sobre el que passa per la ment dels infants quan responen d’una determinada forma.

Cal tenir en consideració que existeix una gran connexió entre la funció reflexiva parental i l’organització mental de l’infant, cal doncs fixar-se atentament en els comportaments dels progenitors amb els seus fills i filles. Penseu que el principal objectiu ha de ser potenciar la reflexió i ajudar a crear noves sinergies sobre les interaccions familiars.

La mentalització dels progenitors te una relació directa en la interacció, amb major interacció més benestar emocional dels infants i adolescents. Les investigacions han demostrat finalment que hem de respondre reforçant la capacitat dels progenitors d’aprendre a reflexionar sobre els sentiments i les conductes dels seus fills i filles tenint sempre present la capacitat de saber reconduir les conseqüències derivades de les seves emocions i reconduir un possible conflicte.

L’èxit arriba al pla de la identitat personal i relacional, la conseqüència directa s’observarà en la manera en la que pares, mares, fills, filles construeixin la seva relació. Serà també de la mateixa manera com establim els lligams afectius amb els nostres fills i filles, edificarem un vincle emocional  i concret amb ells, afectant directament a les relacions familiars i socials.

A tall d’informació la Montserrat Jubete Andreu publicà l’any 1996 un monogràfic molt interessant, amb el que molts educadors i educadores socials hem construït la nostra intervenció i que us recomano “Pares, fills i professionals. Relacions que ajuden al creixement”.

També vull compartir amb vosaltres algunes reflexions, per tots i totes és conegut que existeixen persones que influeixen de forma especial en el desenvolupament dels adolescents. Hom l’anomena persona significativa i defineix a les persones que formen part de l’entorn i que els influeixen d’una manera determinant. Aquestes esdevenen un referent, una persona a la que recorren quan han d’escatir alguna qüestió que els i  les preocupa.

Aquesta qüestió ens fa tenir una especial atenció, sovint ens obre el calaix de les pors i ens fa respondre d’una manera negativa, cal doncs conèixer realment quina influència exerceixen i sobretot el sentit que els i les adolescents donen al seu criteri. Els adolescents han de prendre decisions freqüentment davant de l’esdevenir del quotidià, és la nostra responsabilitat com a persones adultes prendre la temperatura dels riscos i saber oferir els nostres consells d’una manera propositiva.

És aquí on hem de conèixer quina és la seva xarxa de suports socials,  adquirint eines per establir mesures de prevenció i sobretot analitzant quins vincles s’estableixen, el què i com defineixen les seves relacions. No es tracta de coartar res, a voltes podem trobar en aquests referents uns bons aliats, cal però establir unes regles que ens ajudin a tenir-ne prou coneixement.

“La comunicació familiar no és únicament un mitjà per conèixer millor el que fan, pensen o senten els nostres fills i filles, sinó que també pot, entre altres coses, tenir una influència positiva en el seu autoconcepte, de manera que la comunicació familiar esdevingui un factor de protecció.”

Joan Rodríguez i Serra és educador social.