Sant tornem-hi

Oficialment, per pressionar contra la hipotètica aprovació d’una llei d’amnistia en el si de les negociacions entre el PSOE i l’independentisme català per veure d’investir Pedro Sánchez com a proper president del govern després de l’encàrrec del rei al dirigent socialista.

Però hi ha alguns elements que convindria no oblidar. Com per exemple la coincidència en la data amb la manifestació que es va fer a Barcelona el 8 d’octubre del 2017, també convocada per Societat Civil Catalana, una setmana després del conflictiu referèndum sobre la nostra independència, i que, segons la Guardia Urbana de la capital catalana, va aplegar 350.000 manifestants mentre els organitzadors elevaven la xifra fins el milió en un clar intent de comparació amb la mítica manifestació del 11 de setembre de 1977 on (aleshores sí) més d’un milió de catalans vàrem demanar, no la independència, però sí una autonomia que ens fou concedida dos anys després en forma d’Estatut.

Una autonomia que era absolutament insuficient però que en aquell moment fou bàlsam per moltes ferides més o menys independentistes que varen veure en el fet, l’inici del camí cap al nostre reconeixement com a poble mentre, pel que es va anar veient després, a les cúpules de l’estat espanyol s’entenia com una concessió, màxima i final, a les comunitats històriques per calmar les seves ànsies de llibertat i identitat. I així vàrem seguir durant uns pocs anys. Amb la nostra gent sospirant i lluitant per augmentar el nivell d’autogovern (les manifestacions dels 11 de setembre dels anys següents ho demostraren), i el govern central intentant aturar aquell creixement de l’independentisme i la democràcia participativa que s’anava produint.

La brusca irrupció del cop d’estat de 1981, amb la figura esperpèntica de Tejero, va acabar convencent-nos de que hi havia necessitats democràtiques més urgents i que, en qualsevol cas, les manifestacions multitudinàries tenien moltes altres utilitats i les demandes podien vehicular-se a través d’altres mecanismes. Foren anys de poca manifestació massiva, molta efervescència social i, perquè negar-ho?- bastant de por a tornar enrere.

L’arribada de les noves generacions després de tres o quatre dècades d’un cert conformisme, ha fet reviure els vells fantasmes adormits. Aquella satisfacció per una autonomia que ens imaginàvem oberta a un futur independent, engrescada per les experiències irlandesa o quebequesa, ha deixat pas a un inconformisme juvenil creixent que no basa la seva força en el nombre de manifestants, sinó en el seu grau de convenciment i en el seu compromís en la lluita, pacífica o no, contra el que s’interpretava com una imposició de la classe política dominant.

Ara, molts de nosaltres esperem, expectants, el resultat d’aquesta convocatòria de manifestació. Per mi, clarament inspirada en l’assalt al Capitoli nord-americà dels partidaris de Donald Trump després de les eleccions del 2020 i que, curiosament, ens ha tornat a la ja superada dialèctica de contar els manifestants a favor d’una o altra opció. I, pel que sembla, a la molt més perillosa d’assaltar -emulant la revolució francesa- les seus del poder per imposar la seva voluntat.

Per sort, en el nostre cas, la manifestació s’ha programat en dia festiu i els òrgans legislatius estaran tancats. I s’ha convocat a Barcelona, lluny del poder central. A casa de l’enemic. Imagino que en part per preservar l’ oasi “popular” de la possible successora de Feijoo, la presidenta Diaz Ayuso, i en part per veure de provocar, si no l’assalt al Congres amb un cap de búfal com a barret, alguns incidents que posin l’opinió publicada contra Catalunya i obliguin al nacionalisme a forçar noves eleccions que reforcin el seu suport popular, el castiguin una mica més a l’ostracisme, o l’empenyin a una major radicalització que beneficiï a la dreta extrema.

En el fons, a que el seny i la rauxa dels nostres avis, tornin a barallar-se per veure qui té més acceptació popular i garanteix més vots.