Se'ns gira feina

La cosa no para d’embolicar-se. Fins el punt que un fet tan greu com la invasió de Ceuta per part dels africans (marroquins o més llunyans) per instal·lar-se a les seves platges, camps i residències d’acollida, ha passat a un segon pla malgrat les queixes insistents dels espanyols residents a la colònia i les evidències de males praxis habituals que fa quatre dies la premsa hispana encara denunciava, escandalitzada.

I tot, aparentment, per l’emergència de problemes més greus que fan que els prescriptors i líders d’opinió girin la vista cap a altres problemes que s’afanyen a titllar de gravíssims. Oblidant en la majoria dels casos que ja fa dies, mesos o anys que aquests problemes tomben pel davant nostre. Perquè, per exemple, els pisos, apartaments, habitacions i fins i tot golfes i trasters que tomben pel mercat immobiliari, no hi son des de fa un o dos mesos. Es un problema crònic que, des de fa molt temps, tots coneixíem i coneixem. Certament, agreujat pel turisme massiu i creixent, i les necessitats dels immigrants, però conegut i dissimulat per les autoritats corresponents a base de discursos generalistes i promeses de futur. Des del regidor d’urbanisme/habitatge de l’ajuntament més petit de l’estat, fins al ministre del ram.

Però aquest problema crònic va saltar a les primeres planes dels diaris i titulars de radio i televisió arran de la posta en marxa, per part del govern, d’un procés legislatiu que pretén regular les situacions contractuals dels habitatges de casa nostra en totes les seves variants. Des de l’habitació que lloga un estudiant amb ajut dels seus pares a la propietat on una família benestant decideix anar a passar uns dies de relax. Situacions absolutament diverses per les que els plantejaments uniformitzadors de les lleis d’arrendament en vigor a casa nostra no semblen ser la millor solució. I la prova està en la quantitat de accions legals que s’emprenen al voltant d’aquestes situacions, mentre els jutjats acumulen centenars d’expedients durant mesos i mesos, duent-nos a una situació pràcticament insoluble.

Sembla clar que aquesta situació global, esperava l’aparició d’un detonant “sentimental” com el de la madrilenya Maria Carmen, desnonada per la policia del seu pis de lloguer habitat i pagat des de feia anys, per desencadenar un moviment ampli i global que, a hores d’ara, encara no sabem on pot arribar en la febre de “acampades de protesta” que no para de créixer, repetint el procés de protesta pública que va encetar la Puerta del Sol i que omple les grans ciutats espanyoles, mentre els diversos grups, associacions i fins i tot partits polítics minoritaris, es sumen a una futura convocatòria comuna de vaga general que posi contra les cordes, si més no mediàticament, a un govern que ja fa temps que predica que cal reformar les lleis per fer la nostra societat més justa i equitativa.

I aleshores és quan el govern -de fet hauríem de dir el partit majoritari del govern- es treu de la màniga, de forma discreta i aparentment reflexiva, l’avançament de les eleccions generals. La teòrica solució de tots els problemes en tant que mecanisme que convoca a tota la ciutadania a expressar la seva voluntat i orientar el seu futur. Encara que, en ser un mecanisme democràtic acotat, tot acabi en l’assignació de candidats dels diferents partits, a escons en el Parlament i el Senat. Una assignació que, vista la llista de concurrents a les eleccions, mostra una perillosa i estèril tendència al empat o a la majoria minoritària que deixa el poder en mans d’aquests grups reduïts que acaben de decantar la balança tot rebent una importància sobredimensionada.

I, mentrestant, la ciutadania, desconcertada, rep inputs per tots els costats, que la porten del més benintencionat recolzament a la solidaritat i la reclamació de polítiques socials més justes, a l’exigència de mesures radicals per acabar amb les situacions d’injustícia. Oblidant que parenostres i cigrons no son gaire barrejables i que, a més, cada terra fa sa guerra.