Conflicte bèlic

La guerra global

L’assassinat a França, a la vila d’Arras. Eix

L’assassinat a França, a la vila d’Arras. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

L’assassinat a França, concretament a la vila d’Arras, lluny de les grans conurbacions on la majoria d’analistes veuen els focus de quasi totes les violències, d’un professor de francès a mans d’un txetxè que la policia tenia fitxat amb motiu de la seva radicalització islàmica, em fa pensar que el concepte de guerra està evolucionant. I no precisament a millor si ho mirem des del prisma dels que l’únic que volem és viure, com deia en Raimon, “lliures i en pau”.

El cas té algunes arestes que semblen, pel cap baix, curioses. La primera, la invocació reiterada per part del txetxè nascut a Rússia de la mítica frase islamista “Allahi akbar” (Déu és gran) amb la que molts islamistes s’han entregat al sacrifici. La segona, la seva obsessió per localitzar un professor d’història, justament quan es compleixen tres anys de l’assassinat del professor d’aquesta disciplina, Samuel Paty, per un islamista, curiosament també txetxè. Un desig que manifestava reiteradament i que no li ha impedit, però, agredir a un altre docent i un treballador abans de ser reduït. I finalment, el fet de dur-ho a terme justament a l’institut on havia cursat els seus estudis. Tot plegat, amanit amb noticies col·laterals que parlen de la detenció, hores més tard, d’un germà de l’agressor i la que va patir el 2019 un altre germà seu, per estar preparant un atemptat terrorista amb un grup de simpatitzants de ISIS (Estat Islàmic).

Totes elles portarien a pensar en un acte aïllat, dut a terme per un desequilibrat en un moment de tensió informativa (la baralla entre Israel i els islamistes), però la coincidència amb uns fets succeïts fa tres anys i a un munt de quilòmetres d’Arras (a les barriades de Paris) fa sospitar alguna mena de directriu amagada, d’incitació reiterada aneu a saber per quins camins, per repetir pautes d’actuació violentes que generin crispació.

Perquè, en una guerra convencional (pensem en la d’Ucraïna de la que ja quasi no es parla) hi ha un camp de batalla, el territori en disputa, que els dos bàndols en litigi ocupen més o menys segons la seva potència bèl·lica i on tenen lloc les confrontacions. Allò que molts historiadors i analistes han batejat com a guerra territorial. Una guerra que afecta, en principi, només als litigants directes.

L’aparició de les guerres de més abast i els conflictes colonials, feu que apareguessin tercers en discòrdia que, sense veure els seus territoris afectats o essent-ho només col·lateralment, intervenien també en les batusses tot enviant les seves tropes als camps de batalla. Fent que, en cada bàndol en litigi, hi haguessin els actors que aportaven territori, soldats i recursos (França a la II Guerra Mundial), els secundaris que aportaven soldats i recursos (EEUU a la II Guerra Mundial) i els comparses que es limitaven a aportar recursos (Argentina a la II Guerra Mundial). Aportacions que, naturalment, eren absolutament voluntàries per part dels nouvinguts i que respectaven la voluntat dels neutrals.

La meva sensació és que aquesta evolució cap a un concepte de guerra global continua. Sobretot, perquè les guerres son cada cop, agradi o no, més ideològiques. Amb una diferenciació cada cop més clara entre militars i militants. Els primers dedicats a defensar el que l’ordre institucional mana i la llei fa complir i els segons, bolcats d’entrada en propagar la seva ideologia però sense oblidar les accions “exemplars” que els donen publicitat i amplien el nombre d’adeptes. Els primers fent una colla d’accions més o menys “ritualitzades” mentre els altres recorren força sovint a la improvisació o repetició de models que en el seu moment varen sorprendre. Els primers actuant en camps de batalla definits i els altres actuant a qualsevol lloc del món i en qualsevol moment, hi hagi o no una guerra declarada. Innovació que suposa i suposarà que ningú pot ni podrà estar tranquil en la seva suposada illa de pau. Que en qualsevol moment, un moviment revolucionari o reaccionari de qualsevol lloc del món pot decidir cridar l’atenció amb una acció violenta.

No és això el que ha fet Hammas a la franja de Gaza? No és això el que ha respost Israel? De moment, a nivell local i, per tant, conservant les formes de les guerres anteriors amb Palestina. Creuem els dits.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local