La primària

Permeteu-me que no hi posi substantiu. Perquè segur que no ens posaríem d’acord en la tria. La proposta de Pedro Sánchez de fer parlar la seva militància en aquest procés d’investidura que s’acosta al moment de la veritat, podria ser titllada de referèndum pels eufòrics que preveiessin una participació massiva. Però els assenyats i reflexius, segur que preferirien parlar d’una consulta, tot esperant que fossin els que tenen les idees polítiques clares els únics que expressin la seva opinió. Per no parlar dels amants dels percentatges (contextualitzats o no) que segur que ho qualificarien d’enquesta, donant per sabut que la participació en una convocatòria no obligatòria, té molt de procés aleatori.

No hi perdo ni una lletra més. Que tothom ho qualifiqui com més li abelleixi. Perquè la mosca que tinc a l’orella em xiuxiueja que, tot plegat, és una maniobra per entretenir al personal i allunyar-lo del quid de la qüestió. Em suggereix que la futura pregunta no serà altra cosa que una petició encoberta de suport incondicional a la política del PSOE afí a Sánchez (intueixo de la frase, que dona per demostrat que hi ha un PSOE que no té aquesta afinitat) sense conèixer a fons el seu contingut que, a  hores d’ara, encara s’està negociant amb els partits minoritaris.

I el quid de la qüestió, no ens enganyem, torna a plantejar un escenari de lectura múltiple. Perquè, que s’està negociant al darrera d’aquesta investidura de Pedro Sánchez a Catalunya? La independència que ens permeti convertir-nos en un nou estat? Una autonomia prou generosa com per poder presumir d’algunes capacitats amb les quals caminar sols cap al futur? Una igualtat per poder compensar aquells aspectes que han reculat de la transició ençà, fent desaparèixer la sensació d’enganyats que ens envaeix dia sí, dia també? O, simplement, una bateria de concessions econòmiques que permetin als nostres dirigents, de cara a la galeria, mantenir viu aquell mític caliu somort de la Catalunya ancestral que ningú s’atreveix a titllar de minvant?

Molt em temo que, en el fons, el que es busca en aquest pacte és, per damunt de tot, que les dues parts quedin contentes. Entenent que tots els actors d’aquest sainet, estan agrupats en un parell de categories. Els imprescindibles i els necessaris. Com si estiguéssim davant d’un amaniment on no poden mancar els elements majoritaris (oli, vinagre i sal) però que, sense els minoritaris (alguna herba, alguna espècia o algun ingredient exòtic) no desperten l’interès dels comensals. I que per tant, si la incidència no és paritària, tampoc ho poden ser les concessions, per molt que, a nivell de ciutadania, es vulgui aquesta paritat.

Per això, quan he sentit la proposta de Pedro Sánchez de donar veu a la seva militància, no m’he pogut estar de pensar en si farà com el Consell per la República Catalana que, per saber si havia de promoure el bloqueig a la investidura del president d’Espanya un cop enllestida la negociació, va cridar a votar als seus afiliats (90.481 segons les informacions), aconseguint un 74,1% de vots afirmatius i un 24,9% de negatius. La resposta era clara. Però no contundent, ja que, la participació de 4.021 votant en el procés suposava que sols havien emès el seu vot   vinculant el 4,45%, una dada que, curiosament, en les ressenyes periodístiques no sovintejava. Com es minimitzava la no vinculació de Junts per Catalunya al resultat de la votació.

Però questa sembla ser la nova estratègia dels nostres polítics. Fer parlar a molta gent diversa perquè la pluralitat d’opinions permeti invocar la necessitat de decidir per part dels que tenen el poder a les seves mans. Només cal donar una ullada al procés “2026.cat” que es publicita des de fa poc i que anuncia l’elaboració de l’Estratègia per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya mitjançant la constitució d’un Consell Consultiu i les corresponents Meses Locals.

Però parlàvem de la convocatòria de Pedro Sánchez a la seva militància. Un gest aparentment democràtic i virginal (com una elecció primària) en un món i un temps de trapelles, intel·ligència artificial i “fake news”. Com diria Shakespeare “Molt soroll per no res”.