Les europes

Però, hereus com som de molts anys de historia més o menys autoritària, no podem evitar que ens surti aquesta vena i, per tant, la voluntat d’imposar les nostres realitats. I, si som sincers, hauríem de reconèixer que, massa sovint, de forma autoritària o, si ho preferiu, unilateral. Un fet que ens inclina massa sovint a la imposició del més fort sobre el més dèbil, tot deixant de banda la desitjable negociació entre iguals que sol buscar el punt intermedi que minimitza les diferencies entre guanyadors i perdedors, convertint-los a tots en coautors de la nova realitat. Només cal observar com ningú qüestiona la “europeitat” geogràfica d’una Gran Bretanya que va tenir mig món sota la seva tutela, però tothom deixa traslluir una certa “no europeitat” quan es tracta de la Rússia on avui Putin remena les cireres, demostrant que aquella geografia de la nostra infantesa, en la que els Urals eren la frontera entre Europa i Àsia, ha estat superada per la història de la Rússia dels tsars i la dels secretaris generals del PCUS.

Però centrem-nos en l’ Europa que aquest passat cap de setmana va concórrer a les urnes comunitàries esperant mostrar-se com un equip cohesionat enfront els 3 gegants (Xina, Rússia i Estats Units) que aspiren, cadascú pel seu compte, a dirigir el món. Una Europa que, aparentment, voldria ser el quart en una discòrdia que equilibrés la balança -en harmonia amb els Estats Units- enfront el presumible bloc de Xina i Rússia, derivat d’anys de ideologia comuna i acció internacional més o menys coordinada.

Una Europa que ha mostrat -a primera vista i amb algunes excepcions notables- una part poc interessada en anar a votar (el seu percentatge està per sota de la mitjana del 51,08% de participació, amb el rècord mínim de Croàcia i el seu 21,35% de participació) que inclou majoritàriament països ex-comunistes, i la resta (amb el rècord màxim de Bèlgica que assoleix el 89,62% de participació). L’anomenada no fa massa anys “Europa lliure”.

Però si acostem el focus a aquesta “Europa lliure”, tampoc hi podem observar aquella unitat que el 1993 fou batejada com Unió Europea. Perquè un primer cop d’ull ens permet observar que hi ha dos grups més o menys diferenciats. El primer, el dels països on, aparentment, la ciutadania té clara la necessitat de votar per afavorir aquella unitat i que inclouria Alemanya (64,78%), Àustria (56,3%), els països “menors” de l’Europa occidental i els de l’Europa nòrdica històricament poc vinculada amb la resta del continent. Curiosament els països més afectats (amb l’excepció d’Itàlia i el seu 48,31%) per la II Guerra Mundial. El segon grup, el de la França (51,5%) guanyadora i les “neutrals” Espanya (49,21%) i Portugal (36,54%) que varen poder mantenir vives, un cop acabada la Guerra Mundial, opcions derivades del feixisme durant una colla d’anys. Un grup en el que, com heu vist, també es podrien establir grups diferenciats que no contribuirien a consolidar l’idea de una Europa unida que tant i tant ens repeteixen.

Perquè, potser podríem reflexionar sobre els mecanismes mentals que ens duen a la consciència de formar part d’un col·lectiu al que es demana coherència amb un altre que, durant segles, ha estat el seu enemic o el seu dominador.

Potser aleshores seriem conscients que, com deia aquell, la mida també juga el seu paper. I no sols en economia. Catalunya i Alemanya s’enfronten als mateixos problemes dins de la gran Europa. Caldria buscar mecanismes de resolució que fossin independents de la mida dels patidors del problema. Sobretot, perquè no haguem de recórrer al habitual recurs de la globalització uniformitzant -ni que sigui parcialment- que tant ens empobreix. I que no tindria més alternativa que la integració dels avui iguals en uns Estats Units d’Europa on intentar fer feina en comú.