I seguim

La setmana passada em feia ressò de la guerra somorta que hi ha en curs entre l’Índia i Pakistan i que, pel que semblava, podia revifar-se a l’ombra de l’ambient bèl·lic que el comportament de les grans potències mundials (EEUU, Rússia i Xina, aquesta darrera per passiva) semblen voler afavorir. Una situació que aquesta setmana ha incorporat un nou “punt calent” de la mà de la Xina de Xi Jinping, que ha enviat repetidament caces, helicòpters i drons a passejar al voltant de l’illa de Taiwan (la segona República de Xina i més propera a Occident que la ex-comunista continental). Una Xina continental que no s’està de manifestar sempre que pot, la voluntat de reunificar l’antic imperi xinés. I uns avions i drons que, segons les fonts que es consultin, haurien saltat obertament la frontera que divideix, tot al llarg, l’estret de Taiwan, violant per tant la sobirania insular de la segona República de Xina. I tot plegat, sembla que en motiu del primer aniversari de l’elecció i presa de possessió del seu actual president William Lai, al que Pequín qualifica com “líder sobiranista i independentista” mentre etiqueta els seus actes d’aquests dies com “maniobres militars destinades a entrenar les seves glorioses forces armades”.

Si ara afegim aquest fet a la continuació dels que apuntàvem la setmana passada, entendrem que els hipocondríacs com jo veiem en tot plegat un clar augment de la tensió internacional. Perquè cap d’aquells ha anat a millot. Els israelians segueixen augmentant la pressió i la repressió a Gaza, combinant-ho amb aparents “descompressions” d’altres zones més o menys palestines, que la majoria interpretem com un “eixuga’t i tornem-hi”. Perquè les noticies de la manca d’aigua, aliments i atenció sanitària a la franja de Gaza no semblen augurar un temps de pau i relaxació. Sobretot perquè no hi ha cap indici de treva, és a dir, d’abandó dels bombardejos i atacs terrestres contra els palestins.

Tampoc a l’altre focus principal de tensió -la guerra entre Rússia i Ucraïna- hi ha cap acció o actitud que permeti augurar un temps de pau i concòrdia. Fins i tot el prepotent Trump ha, primer anul·lat i després retardat un anunciat “cara a cara” amb el president rus Vladimir Putin, que per la seva part vol convertir el convencional “alto el foc previ a les converses de pau” en un: “Quieta Ucraïna, que et dic el que vull”. Una situació que sembla oposada a la intenció de Donald Trump de fer baixar del ruc a Putin després d’aquest cap de setmana en que acabarà el seu viatge, estrenarà l’avió que li han regalat els magnats àrabs del petroli i farà les seves habituals -i pel que sembla, intocables- partides de golf a Florida.

I, per acabar-ho d’arreglar i fer la farina encara més plana als tres protagonistes inicials, també convé recordar que, mentre escric aquesta reflexió, Europa mira amb preocupació les eleccions generals de Romania i Portugal que, quan llegiu aquesta reflexió, ja ens hauran tret de dubte de cap on va la Europa dels nostres maldecaps i que, a falta d’algun miracle, ens desplaçarà una miqueta més a la dreta. No de forma immediata -la italiana Meloni ho demostra- però si en un termini de temps que no sembla que hagi de ser massa llarg.

I mentrestant, Xi Jinping augmenta -sense pressa però sense pausa- el pes específic de Xina en el concert mundial i gràcies a la crossa econòmica que, en el seu cas, els Estats Units sembla estar destrossant una miqueta més cada dia que passa. Proposant brindis al sol com el d’expulsar els immigrants enviant-los a països que, per un plat de llenties, prometen tenir-los vigilats i controlats. I rebent regals dels ventres agraïts. Regals que, lamentablement, no fan pujar el PIB dels EEUU (que jo sàpiga) sinó que treuen a passejar a un president per tot el món. Però que està tan ocupat, que ja no pot dedicar temps a la seva dona i els caps de setmana ha d’enviar al seu vicepresident als compromisos d’estat. Perquè en Trump segur que digué: “No es va fer catòlic? Doncs que sigui ell el que vagi a Roma a aguantar el rotllo de la primera missa de Lleó XIV”. I seguim.