Indignació, ràbia, esperança

Aquesta setmana tots els mitjans de comunicació i xarxes socials reflexen que els socialistes arreu de l’Estat estan passant hores baixes

Com a persona, militant de base en el partit socialista català, i amb càrrecs institucionals, durant un cert temps, vull expressar la meva més profunda Indignació per aquest trist espectacle que alguns homes, amb poder de decisió en el partit, estan laminant la feina que durant anys hem treballat les dones socialistes per fer avançar el feminisme, dins i fora del partit, i caminar junts, dones i homes, per una societat més igualitària.

Ràbia perquè no va ser gens fàcil, anar empoderant els homes del partit per compartir la representació en l’espai públic, i l’assumpció per la seva part, de les responsabilitats en l’espai privat. Les que ja som grans recordem els debats per situar dones a les llistes electorals, als òrgans de decisió del partit, com se’ns deia dones “quota” i... Ho defensàvem des de la certesa que era necessària la nostra presència per avançar conjuntament d’un món patriarcal a una societat més justa.

Esperança en les persones més joves, que han gaudit d’una millor educació perquè continuïn lluitant, amb la mateixa força que ho vam fer nosaltres llavors, i que ara uns pocs, indignes totals- puteros, corruptes i abusadors sexuals- no ens faran abaixar el cap. Continuarem treballant i lluitant per com ens deia Stéphane Hessel:

“El voler viure nodreix el bon viure, i el bon viure nodreix el voler viure; un i altre,  junts, obren el camí de l’esperança”