De soledats

Durant part del batxillerat vaig tenir un bon company que sense massa entusiasme es va veure convertit, d’un dia per altre, en porter de futbol. Era molt dolent, però mica en mica li va anar agafant gust i, fins i tot, va arribar a aprendre alguna cosa. Era agosarat –potser massa, tirava a esbojarrat en el joc- i àgil però li mancava, anticipació, tècnica, molta concentració i visió de la jugada, elements claus per ser bon porter

Recordo que explicava algunes batalletes de quan anava a aquets camps de futbol on la passió superava de molt la raó. I els sentiments més profunds de fervor partidista es manifestaven en forma de crits, insults i en comptades ocasions alguna agressió lleu, i com deia ell a Vilafranca li tiraven pedres per evitar que es pugues estar en el seu lloc de l’àrea. Va recórrer els mítics camps de la comarca àmplia, camps de terra i alguna que altre pedra traïdora... temps heroics pels joves futbolistes, sempre amb els genolls plens de crostes per les caigudes i amb un material precari per jugar...

La seva carrera futbolística va acabar quan va acabar el batxillerat i va ser conseqüència de que va entendre que no arribaria mai ni a tercera regional. Potser de segon o tercer reserva i encara.

Això sí sempre ens delectava en intentar descriure’ns allò de la soledat del porter davant el penal (1). Tot això m’ha vingut a la memòria perquè aquesta setmana hem tingut el nom de Joan Garcia, el benemèrit porter del Braça fins a la sopa. La història deu ser molt coneguda. El Garcia en qüestió petonejava l’escut de l’Espanyol de Barcelona i acabà fitxant tot seguit pel Barcelona. Professionalment és una jugada brillant, però això va ser vist com una traïció a l’espanyolisme (futbolístic, clar). Ara en seu retorn al camp de Cornellà en l’anomenat derbi català va crear una corrent d’informació i opinió sobre la rebuda que li farien al RCDE Stadium. El tema es va convertir en un apassionat  debat nacional. Els tertulians habituals hi sucaven pa i ens donaven diverses  versions del que podia passar, anaven des de la més optimista de que tothom es comportaria com correspon fins la més apocalíptica que feia pensar que la presència de Garcia podria ser el principi d’una guerra total, d’un incendi socials de dimensions descomunals.

Les tertúlies i els experts afegien llenya al foc, calia escalfar o apaivagar els ànims i tenir teca per seguir mantenint la polèmica i així tenir-nos entretinguts. Vaig escoltar fins i tot a un il·lustre tertulià que reclamava una manifestació, una declaració pública institucional del President Illa que tranquil·litzés les aigües, que ells mateixos removien. I com que Illa diuen que es de l’Espanyol (i potser ell se sent a més espanyol, res a dir) doncs el seu missatge podria tranquil·litzar el ànims. Osti! Fins aquí hem arribat. Demanar al President de la Generalitat que faci crides a la entesa i respecte entre les aficions dels dos clubs de futbol. Ep! potser alguns ho veuen normal, nosaltres ens sembla innecessari i devalua la figura del President.

Total que en Joan Garcia que coneix la soledat davant el penal també deu estar preparat per tot i més com va demostrar al RCDE Stadium en que els experts l’assenyalen com un dels protagonistes, amb les seves aturades, de la victòria del Barça sobre l’Espanyol antic equip del porter.

El RCD Stadium, com Roma, no paga traïdors diuen, però el comportament, amb la lògica cridòria i alguna pancarta més o menys innecessària i al límit de l’insult, del públic va ser tolerable i no massa més enllà del que en altres ocasions ha passat en el derbi català.

Hem caigut en la temptació de parlar d’aquest tema quan hem acabat avorrits de tertúlies, comentaris i opinions sobre el tema. Semblava que es volia generar una sensació de que es muntaria un “pollo” mai vist al camp. I després tot plegat va anar prou bé.

Ara bé la soledat de Joan Garcia a la seva porteria deuria ser monumental. Pressió al màxim i intentar sostreure’s de l’ambient hostil i estar per la feina. Ho va fer i ho va fer molt bé.

Va gestionar la sensació de soledat prou bé.

Però tot d’una les tertúlies garcinianes van desaparèixer.

L’aparició de Trump explicant que havien segrestat a Nicolás Maduro, en una atac selectiu a la capital de Veneçuela va fer que tot agafés un canvi de guió ràpid i contundent. Maduro va substituir a Garcia com eix central dels tertulians.

I ens va corprendre la soledat el President Maduro, que en la humiliant foto difosa per Trump, se’ls veu emmanillat, amb ulls tapats i les orelles també cobertes amb uns auriculars. Sol, més sol que un mussol. Segrestat per la banda que ha organitzat el “xèrif” embogit per imposar la seva llei, saltant-se l’ordenament de les lleis internacionals.

Sol i suposem que sorprès de passar del seu llit a un avió rumb a Nova York i ser mostrat com un trofeu de guerra i exposat de manera indecent per exemplaritat a tots aquells que es vulguin confrontar amb Trump que no deixa de ser un delinqüent també.

Maduro és indefensable políticament però Trump és condemnable perquè amb l’excusa d’aturar els “narcos” pretén i ho diu sense vergonya explotar el petroli i els minerals que hi ha a Veneçuela i el més indignant és que no se’n amaga.

Els tres pinxos, Putin, Trump i amb menys, de moment, presència de Xi Jinping amb estils diferents ja han començat a repartir-se el món.

En fi, sols, en absoluta soledat es quedem els que condemnen la política de Trump. Molts. Masses contemporitzadors.

De soledat també es viu.

(1) Val la pena llegir el conte de l’escriptor austríac Peter Handke El miedo del portero al penalti de l’any 1970 i que va servir de guió per una pel·lícula a l’any 1972.

El poeta Luis García Montero explica en una entrevista al digital Voz populi que “La soledad del portero ante el penalti es poética” en una entrevista en la presentació del llibre de la col·lecció Visor Un balón envenenado, una antologia de poesia dedicada al futbol.