La política del garrepisme laboral

En la lluita de moltes empreses públiques i privades entre els treballadors i la banda directiva en molts casos es practica la política del garrepisme. Es tracta ni més ni menys que d’anar racanejant tot el possible als seus treballadors per canviar unes minses pujades salarials per altres valors que no cotitzen en borsa. Per exemple, temps, pla d’estalvi, beques, ajuts socials i altres elements que poden aparèixer en aquest ampli ventall. Evidentment el més senzill és donar temps en comptes d’uns euros fixes cada més. En aquest cas, l’empresa no hi perd mai i potser haurà de posar alguns diners en casos puntuals i concrets. Serà el treballador qui haurà de fer la mateixa feina amb menys temps. Però potser a algú li pot interessar pel que sigui. Perquè hi ha molta casuística en el nostre món i no tot s’arregla amb diners, ni molt menys. Potser a vegades és millor perdre 100 euros al mes i així pots evitar una despesa molt superior. Moltes reunions entre empresaris i treballadors és per anar polint aquests serrells que sempre queden pendents entre una base salarial intocable i unes fites molt més àmplies que es donen en altres empreses similars.

En aquestes empreses cada dia es veu més clarament una escletxa més gran entre uns pocs treballadors i la resta que són els qui fan realment la feina. Evidentment aquests escollits divins han de protegir de totes totes que la base salarial de la massa de treballadors sigui el més baixa possible. El seu mèrit a banda d’apujar-se el seu sou a nivells estratosfèrics i si potser buscar altres feines per omplir els ingressos mensuals lluitar perquè els “matxaques” vegin limitades les seves aspiracions salarials. Si és massa problemàtica tenir treballadors propis, doncs res ens busquem alguna empresa de serveis d’algun amic i li fem un tracte especial perquè se’n faci càrrec, un tant al mes i sense problemes. Amb aquesta subcontractació anem ampliant la nostra xarxa d’amistats que sempre va bé en aquests casos per si alguna dia hem de fer el salt a un altre negoci similar.

Llavors tenim aquelles empreses que es dediquen a fer Relacions de Llocs de Treball (RLT) per a empreses públiques. Aquesta és l’única manera legal per poder pujar el sou a la majoria de treballadors. L’actual normativa només permet fer adequacions singulars de pujades salarials en casos concrets. Mai una afectació general encara que sigui d’una forma camuflada amb reglaments de productivitat que amaguen pujades salarials per tots o només per alguns sectors d’una manera dissimulada.

En el món dels treballadors públics cada dia és més potent el departament d’imatge i comunicació que no pas el de manteniment de la via pública. No es guanyen vots ni arreglant voreres ni canviant bombetes foses a la via pública. Avui en dia per triomfar has de pujar al faristol a vendre fum i muntar reunions i taules per no decidir res en concret, però per tenir a la gent entretinguda. Molt de moviment per no fer res. Igual que el manteniment el personal d’una empresa cada dia és menys important i molts d’aquests càrrecs entremitjos només fan que justificar les ordres de la divinitat però d’iniciativa pròpia poca cosa i mai en contra del que diu el líder suprem. Per la seva banda, molts cabdills polítics prefereixen invertir diners en concerts per tenir a la gent divertida que en ajudar econòmicament als més febles de l’escala salarials que fa anys que reclamen al desert. Cada dia hi ha més caps i menys peus en moltes empreses per fer el mateix que abans però amb una escletxa salarial més gran i les necessitats reals queden més descobertes. Moltes d’aquestes negociacions infinites s’acabarien amb pujades de sou emulant models similars més ben remunerats, però prefereixen tapar forats amb misèries que no porten enlloc i molts casos només afavoreixen un petit grup d’escollits deixant de banda una àmplia majoria. Aquesta és la nova política de gestió pública i molts cops privada. Comportaments que al final generen mal ambient laboral, ansietat i més baixes. Molts cops no acaba com hauria de ser.