Del caos puntual al col·lapse estructural

L’accident ferroviari de Gelida no només va ser un episodi greu; va actuar com un detonant. Va deixar al descobert allò que fa anys que els experts en mobilitat denuncien: el sistema ferroviari de Rodalies a Catalunya està infrafinançat, tensionat i sense una estratègia real de futur.

Però més enllà de l’anàlisi tècnica, hi ha una realitat quotidiana que no es pot ignorar: el calvari dels usuaris. Des de l’accident, milers de persones han hagut d’afrontar cues i aglomeracions a les estacions, trens desbordats en hores punta, retards constants i una manca absoluta de fiabilitat. Anar a treballar, arribar a classe o complir amb qualsevol compromís s’ha convertit en una incògnita diària. La mobilitat, que hauria de ser una garantia, s’ha transformat en una font d’estrès i indignació.

Aquest desgast no és menor. Té un impacte directe en la productivitat, en la qualitat de vida i en la confiança en el sistema. Quan un treballador arriba tard de manera recurrent per causes alienes, quan una empresa no pot garantir horaris o quan la logística es veu alterada, el problema deixa de ser individual i passa a ser estructural.

I és aquí on el col·lapse ferroviari connecta amb una qüestió econòmica de fons. La disrupció simultània de la xarxa de Rodalies, de l’AP-7 i del Port de Barcelona i l’estat actual de funcionament de la xarxa ferroviària de rodalies, no només genera molèsties: esdevé un llast per a l’economia catalana. Retards en la distribució de mercaderies, pèrdua de competitivitat empresarial, sobrecostos logístics i una imatge de manca de fiabilitat que impacta directament en la capacitat d’atreure inversió.

Des del punt de vista tècnic, la situació és clara: les inversions fetes fins ara s’han limitat a resoldre urgències evidents —com els desperfectes derivats de pluges o la intervenció als túnels del Garraf, on el risc era ja insostenible— però no hi ha cap pla ambiciós per transformar el sistema. És manteniment reactiu, no planificació estratègica.

Mentrestant, si comparem amb models com el de Cercanías Madrid, la diferència és abismal. No per casualitat, sinó per una inversió sostinguda en el temps que aquí no s’ha produït.

Davant d’aquest escenari, la pregunta és inevitable. Com és possible que, després d’un episodi com el de Gelida —amb afectacions directes a infraestructures clau i a la vida de centenars de milers de persones— no s’hagi activat una resposta contundent, immediata i amb tots els recursos disponibles?

Volem pensar que no hi ha cap voluntat deliberada de perjudicar Catalunya. Però costa d’entendre que, amb l’impacte econòmic i social que estem veient, la manca de reacció sigui només fruit de la inèrcia o de la descoordinació. Quan el deteriorament s’allarga en el temps, quan les inversions no arriben i quan les prioritats semblen sempre unes altres, la sospita es fa inevitable.

I aquesta reflexió no pot excloure tampoc les institucions catalanes. Perquè si aquesta situació es cronifica sense una resposta política proporcional, si no hi ha una exigència ferma i sostinguda davant l’Estat, el risc és entrar en una dinàmica de resignació que acaba sent, de facto, una forma de complicitat.

El que està en joc no és només un servei ferroviari. És la dignitat dels usuaris, la competitivitat de l’economia i el model de país. I avui, després de Gelida, la sensació és que tot això continua i continuarà circulant amb retard. Si és que circula.