Si Odisseu viatgés amb la Renfe, encara no hauria arribat a Ítaca

Porto una setmana anant cada dia a Barcelona. No era la meva intenció. Però vaig pujar-hi dissabte passat i va ser una odissea. Tenia la intenció d’anar a un cinema de Barcelona, el Phenomena, un cinema especial on fan reposicions i grans estrenes. Una sala on l’entrada costava 18 euros. Ho justifiquen perquè hi posen la paraula “expirience” i tot el que porta aquesta paraula, ja sabem que és més car. Però va ser una experiència de les millors que he tingut en la meva llarga i dilatada vida. Vaig anar a veure l’Odissea, reinterpretada per Christopher Nolan, un dels meus directors preferits. Quina pel·lícula!. 

Vaig haver de fer cua més de mitja hora, perquè les entrades no estaven numerades i l’aforament estava complet. Com que vaig amb la Renfe, sempre vaig amb un parell d’hores de marge per no fer tard. Per sort uns nois joves i atents que feien cua amb mi, em van trobar una caixa de fantes perquè pogués seure a esperar.  

Dissabte me’n vaig adonar que a Barcelona hi ha molta gent de fora de Barcelona. Quasi la meitat dels espectadors només parlaven en anglès. Potser els turistes també aprofiten la ciutat per anar al cine. No ho sé. Era el primer cop que anava al Phenomena. Me n’havia parlat una de les meves netes, però mai havia trobat el moment. Projectaven la pel·lícula en 70mm, el doble del format habitual, quan era habitual projectar en cel·luloide, com es feia abans. Res de digital. Com en vaig gaudir!. 

El cor em bategava per la potència del so i em tremolaven les cames. Fins i tot tremolaven les butaques. La imatge era nítida, immensa, tremenda i impactant. Com la manera d’explicar els periples d’Odisseu per tornar a casa. Quina intensitat! Tres hores per desconnectar del món. Una de les històries més belles que he vist en la meva vida. Us la recomano: impressionant. 

Doncs bé, el periiple d’Odisseu per tornar a casa no té res a envejar amb el meu viatge de tornada en tren. Odisseu no gaudeix del viatge, com tampoc no en gaudim nosaltres quan pugem al tren. Però no us parlaré dels problemes de l’anada, ni dels de la tornada. Quan un viatja en tren només sap quan marxa, però mai quan arribarà.  

La línia va estar tallada, vam viatjar com ho fan els porcs dins del camió, vam esperar que es reprengués la circulació per un incident, vam parar infinites vegades, vam circular com si anèssim a peu… Què us he d’explicar que no sapigueu: Va passar el de sempre. Però del que us volia parlar és del final: just quan vaig passar el torn de sortida vaig trobar la Consol, que feia cara d’empipada. Anava a la taquilla a reclamar pel retard. La vaig acompanyar. Va obrir la bossa i em va ensenyar el reguitzell de bitllets que hi duia. 

—Veus? Tots aquests són d’aquest mes. No entenc com no ho fa ningú més. 

—El què?—li vaig preguntar. 

—Queixar-se i recollir la devolució exprés. 

—Recollir la devolució exprés? 

Resulta que si el tren arriba tard, i consideren que arribar tard són quinze minuts, pots reclamar i et donen un altre bitllet gratuït. Així que jo també vaig demanar-lo, i ara porto tota la setmana pujant i baixant a Barcelona perquè no em costa ni cinc, i com cap trajecte arriba a l’hora, quan baixo del tren demano un nou bitllet gratuït i l’endemà i torno a anar de franc. 

Sí, teniu raó, encara trigo més, perquè he de fer cua a la taquilla per demanar-lo, però és que tinc tot el temps del món i això dels trens no té nom. I encara hi ha polítics que s’omplen la boca parlant de la línia orbital o no sé ben bé com li diuen.  

Deixeu-me dir-vos una cosa: intenteu fer que funcionin les petites coses i deixeu-vos de fer castells de cartes: que la gent no perdi el dia al tren, que el bus passi a l’hora, que s’informi de la via d’on surtirà el tren, l’hora, que els ascensors perquè puguin creuar els minuvàlids les vies funcionin… aquests petits detalls que fan que l’home no s’ofegui. 

Sí, em sap greu pensar així, però és que no me’n puc estar de dir-vos que heu convertit els viatges en tren en una autèntica Odissea.  

M’agrada veure com la gent s’espavila davant d’un sistema fallit. Demaneu els bitllets gratuïts pels retards, que alguna compensació ha de tenir l’odissea diària que patim. Perquè si espereu que s’arregli, morireu abans. Estic farta. Avui és l’últim cop que he agafat el tren. No he passat ni per la taquilla a buscar la meva devolució exprés. Dimiteixo: no l’agafaré més. Ni regalat.