L'escuma dels dies

Les fumarades i les pitades i les pistonades de les bieles tenien una cadència semblant a la respiració, un bàlsam. Les alenades de vapor com el bategar rítmic de la respiració d’algun ésser ferotge dins la caldera, un encanteri total.

A mi em tocava l’avi Ignasi que anava feixuc de cames sempre amb bastó. Deia que havia gastat els genolls, amunt i avall per les filatures del Llobregat on va treballar tota la vida.

Jo ben estarrufat de dir-me Ignasi com ell, però em deien Josep Ignasi la mare em va rebatejar fent fusió entre el pare i l’avi, ell em deia Ninu.

Les barreres del carrer Llibertat eren, en caure, el senyal que venia el tren. Si hi havia sort i s’acostava un «Naranjeru» era un premi gros. El jefe d’Estació palplantat calada la gorra, banderola a la mà feia a l’andana arran de vies el ritual visual del tot correcte via lliure, el maquinista feia unes pitades d’empatia que la velocitat distorsionava en passar furient com si desafines… -més gran vaig saber que era l’efecte Dopler- que tant havia fascinat a Einstein.

Tenien prioritat d’exprés, connectaven els Mercats Europeus amb el Llevant que només disposava de la taronja com única matèria digna d’exportació. A Port Bou els vagons Transfesa eren sotmesos a un sistema modern de canvi d’eixos que estalviava la feina de descarregar i carregar pel nostre original ample de via.

Havíem comptat fins a cinquanta vagons remolcats per unes màquines de vapor de 2.000 CV - són dades que he adquirit de gran- màquines d’última generació que no cremaven carbó. Les Mikado nomenades petroleres tenien un “tender” mínim perquè anaven amb fuel una substància derivada del petroli que alleugeria la tasca del fogoner.

El pito se sentia de lluny, era greu i ferotge com de bestiota, es feien notar abans de veure cap fumera, el bram gelava l’expectació era corprenedor .

Les Mikado remolcaven tota la serp de vagons a poc més de 100 km per hora, als cinquanta era com travessar la barrera del so. L’exprés volant a cent per hora era com el sostre de la física del possible. Aquest estrany nom venia com homenatge a l'Emperador del Japó. La fàbrica americana que tenia la patent d’aquestes exitoses màquines va rebre una comanda del Japó enorme els hi va quedar el nom, també en dèiem de menuts les petroleres. Se’n van construir més de dues-centes.

El premi absolut no obstant corresponia al pas del Express Nocturn de Madrid entre 9 i 10 del matí que corresponia als qui venien o tornaven de la capital de fer gestions o demanar algun permís o tramitar alguna martingala. La burocràcia, la dependència de la Capital ha venut molts bitllets de tren i avió.

Venia amb màquina de fuel de 2.500 cv de la sèrie 270 que en deien L’Atòmica o La Bonita. Tancava la formació de WagonsLits de “coche cama” el cotxe restaurant que en aquelles hores ja anava recollint les estovalles de fil de l'esmorzar. Algun cop treia el cap el barretot alt del cuiner: la Toca . Tenien fama de professionals de primera . Banquers, artistes, polítics, i algun Bisbe, la flor i nata del país en algun moment havia sopat el sofisticat menú abans d'estirar-se en les cabines luxoses de fustes nobles i marqueteria exòtica.

En una via a part algun Òmnibus o Ràpid de Sant Vicenç o Picamoixons a Barcelona esperava que li donessin la sortida cap a Barcelona, cap als baixadors de Sants o Passeig de Gràcia que tant van contribuir a normalitzar al personal.

El 2026 perplex veig l’andana inaccessible, unes portes automàtiques només obren al viatger amb bitllet, vetada l’entrada a badocs.

Pel que s'ha de veure la barrera està molt ben posada: trens que no coneixen la puntualitat, bruts, descurats, repintats amb trames coloristes per artistes de pa sucat amb oli, expressió de neurosis individuals que tapen els vidres i la visió dels usuaris. Tot aixecant la senyera de la insolidaritat: si em dona la gana ho faig,

Una empresa que no pot tenir cura ni fer respectar el seu material té mala peça al teler… el mal aquí si ve també d’Almansa.