Sí, estic enfadada

És curiós, molts dels que escrivim aquí en tenim vuitanta. El  Murgadas, el Bienve, el Sixte, el Ràfols… I qui no els té, va de  camí. És com si ara que se’ns escapa el temps, tinguéssim temps per fer tot allò que no hem fet abans. Bé, parlo per mi, perquè els altres companys sempre han escrit. També és curiós que quasi tots sigueu homes.  

La meva gran em pregunta per què ho faig, que per què perdo el temps. Per què escric? Doncs per no avorrir-me, per queixar-me, per fer riure i per intentar que els que manen podin la branca d’un arbre que sempre se’m posa a l’ull. Tinc la sensació que ens queixem poc, i si no ens queixem, ells estan molt còmodes.  

Fa un any que em queixo de coses en veu alta: dels gossos, de la invasió de terrasses, dels contenidors, del preu de les coses, dels arbres, dels turistes, dels coloms. De tot i de res. Algunes d’aquestes qüestions, poques, s’han solucionat potser per ciència infusa, potser per casualitat, i d’altres, la majoria, segueixen igual. No passa res.  

En aquests mesos alguns lectors m’han insultat i d’altres m’han escrit per felicitar-me. A mi, que no soc ningú. Se’m fa estrany. Però si d’una cosa no estic gens satisfeta és de la columna on retratava el carrer dels Caputxins “Fum, raquetes, làmpades i llibres”. Allà vaig batejar el carrer dels Caputxins com el carrer de les llibreries. I una cosa tan absurda no m’ha deixat dormir tranquil·la, Perquè només escriure aquella columna, vaig començar a sentir rumors que el “supermercat dels llibres” s’instal·laria en aquell carrer. I vaig començar a sentir-me culpable d’haver-los donat la idea, espero que no hagi estat així. De fet la meva filla gran se’n riu: —De veritat creus que algú et llegeix? Que el que tu dius té algun ressó? Que una botiga canvia de local per les teves paraules?  

És clar que no. Però no em puc treure de sobre aquest sentiment de culpa.  

I si poca simpatia tenia ja abans per aquesta societat “cooperativa” de bolis, llibretes i jocs de taula, ara he començat a agafar-los una miquerreteta de mania. Per què s’instal·la al carrer de les llibreries? Van al costat de les llibreries per a vendre més llibres? O van al costat de les llibreries per fer-les tancar? 

En una ciutat on apareixen com bolets les franquícies del pa: els 365, els Graniers, els Vivaris, els Panets que només necessiten forn i congelador, la ciutat es va desdibuixant entre tant de pa tou. Posar un Corte Inglés al costat d’una botiga de queviures és com posar un Ametller dins d’un mercat municipal, la Sirena dins d’una peixateria o una gelateria industrial al costat de l’Àrtic. Hi ha coses que no haurien de poder ser. Tot i que deixeu-me dir-vos que el formatger francès del mercat s’ha acabat fent amic del que li va obrir una formatgeria al seu davant. No sé, les coses que passen a Vilanova només poden passar a Vilanova. Fa dies que paro l’orella per veure si sento a dir qui qui ocuparà el local de l’Abacus quan marxi de la plaça de la Mediterrània, però encara no m’ha arribat cap rumor. Serà una altra immobiliària? El trossejaran i el rellogaran per posar-hi metges d’alguna mútua? Un altre tot a cent?.  

La plaça que havia de ser “la nova plaça de la Vila” només té negocis estranys: desenes de persones que es dediquen a fer declaracions de la renda en un local que encara té la xemeneia de l’antic restaurant Negre Fum. Un altre local, on relloguen taules, bars sense ànima que fan olor de fregit, osteòpates, una perruqueria, un minisupermercat on a l’estiu venen gelats, inflables i el que faci falta, una societat gastronòmica que té els vidres glaçats, una pizzeria amb el seu cotxe, uns baixos on ensenyen anglès a la quitxalla, un lloc per fer una gimnàstica que sembla ioga però ni és ioga ni gimnàstica, un local de lloguer i una cafeteria que és un cop de puny amb una terrassa immensa plena de pares que prenen el sol i es desentenen dels nens mentre ploren, es mengen els mocs i es barallen al vaixell pirata. Dues, tres o quatre immobiliàries, un forn de pa, la meitat d’un CAP i dues escales que porten a un pàrquing que sempre està ple. Veient  la plaça, tens una radiografia del que és avui la ciutat. Som així, no hi podem lluitar.  

Només espero que quan quedi buit el local, no se’l quedin aquells marxants que relloguen els pisos dels il·lustres vilanovins als turistes i que van amunt i avall amb el tricicle ple de llençols i tovalloles suaus. És curiós, aquests comerciants que no venen res, que només especulen amb coses dels altres, són sempre els que fan fortuna.  

En fi, que estic trista, però tampoc tant. Només espero que la gent prefereixi l’autèntic a la còpia, que compri els llibres a la llibreria i no al súper i que els de la “cooperativa” els aprofiti el nou local, però que vagin amb compte perquè els que venien vambes a la plaça dels Carros i s’ho volien menjar tot, van acabar tancant.  

I els de l’Ajuntament… no sé. Potser podrien fer alguna cosa abans que un dia obrim la porta de casa, sortim al replà i ens adonem que no ens coneixem i vivim en una ciutat plena de desconeguts  intermitents internacionals.  

Per cert, he sentit que han retirat litres i litres d’oli per evitar la caiguda de preus. Quina cosa! Fa quatre dies, quan el pagàvem a preu d’or, ningú ens va venir a socórrer i ara que podria baixar van i ens el retiren. Això em fa pensar en quan vam rescatar els bancs. Passen tantes coses… i tan inexplicables… que és que no me’n puc estar.  

Ai! Fa mesos que algú s’ha oblidat aquesta màquina al costat del  pont de Josep Coroleu. Fa tant de temps que hi ha nascut una tomaquera, una patatera o una simple planta. La veritat és que no sé pas què és. Jo si algun dia hi passo la rego, i volia demanar des d’aquí que si algú hi passa sovint, si també la podria regar. No sigui que se’ns acabi morint.