Adéu al cinema vilanoví

I ens vam quedar sense el Bosc

Com puc descriure els sentiments que s’amunteguen en el meu interior?. Tristesa, còlera, decepció i especialment melangia per una època que potser mai tornarà. El nostre estimat cinema Bosc desapareix. Tot indica que el 30 de setembre, un cop finalitzi el contracte actual de servei, tancarà les seves portes aquesta vegada per sempre més.

Permetin-me que parli en primera persona. Que m’oblidi de la sempre tan necessària objectivitat del periodista. No sóc jo un periodista, tan sols un ciutadà més, com qualsevol altre, amb interessos i plaers variats però entre els quals destaca, sens dubte, l’amor al cinema. I vull ser vehement, i parlar del CINEMA en majúscula, no del fet de seure a casa meua al sofà a veure una pel·lícula sinó de quelcom més.
I potser algunes persones es preguntaran què vull dir amb això. Per ventura no és possible avui dia veure qualsevol film del passat o fins i tot de la cartellera actual fent ús d’Internet. No és cert que podem veure qualsevol film on line, descarregar-nos-ho o fer un tomb pel videoclub més proper per aconseguir una còpia. Hi ha mil maneres, legals, pseudolegals o directament pirates per veure avui dia una peli a la nostre llar amb tota tranquil·litat.

Però jo parlo de quelcom ben diferent. De l’experiència del visionat d’una pel·lícula en una sala de projecció, amb una gran pantalla. De la intimitat i a la vegada complicitat que s’estableix entre les persones que van expressament a gaudir de l’experiència compartida de la màgia del cinematògraf.

I és que jo m’he criat, com aquell que diu, cinematogràficament parlant al Bosc, un cinema que ens ha acompanyat tota la vida. Un sala d’espectacles que va obrir les seves portes a l’any 1907 i que al 1975 es convertia en una gran sala de cinema amb amfiteatre. I va ser aleshores quan els meus pares, procedents de Barcelona, es van instal·lar al poble i jo vaig descobrir el cinema i vaig quedar atrapat per sempre.

I la vida va continuar, i em vaig fer gran, però mai vaig abandonar la meva afició. Recordo fent un exercici de nostàlgia potser necessari, que a principis dels 80 hi havia tres sales de projecció a la nostre estimada Rambla Principal: el teatre Principal, el Diana, i el Bosc. El Diana va tancar, vaig oblidar fa temps quan. Simplement un dia ja no hi era i en el seu lloc hi era un centre comercial. I el Principal va deixar de projectar pelis. Però el Bosc resistia.

Amb l’arribada dels anys 90 començà la crisi del cinema i el Bosc es va reconvertir en multicinema amb tres sales. La gran sala de l’amfiteatre es conservà per sort. Però els problemes econòmics continuaren. Què va succeir perquè deixéssim d’anar al cinema? Potser ja no estava de moda? De mica en mica el paisatge comercial va anar canviant fins que a l’any 2003 la sala gran es va vendre a un gran empori comercial tèxtil de cuyo nombre no quiero acordarme i es partien la resta d’espais per finalment quedar-se com és ara, un cinema de cinc sales, amb una entrada que ja no és per la Rambla, sinó que és una entradeta humil, que passa gairebé desapercebuda, pel carrer Manuel Marquès.

I el Bosc va tancar. Els motius no els recordaré ara però sé que durant molt de temps, anys de fet, molta gent ens vam sentir orfes sense el nostre estimat Bosc. I recordo que passava dia rere dia per la Rambla i esperava un senyal, un motiu per l’esperança, un “potser d’aquí a poquet reobriran”.

I el cinema va reobrir finalment l’any 2009 gràcies a l’esforç, tot s’ha de dir, i la decidida voluntat dels aficionats i aficionades, i l’Ajuntament que passava a encarregar-se de la seva gestió i el reconvertia en cinema municipal a través de l’empresa 35 mm. Em va semblar que millorava la selecció de pel·lícules. Que a més de les estrenes més comercials, podíem veure pelis més rares, d’autor, minoritàries o com vostès les hi vulguin classificar. A més, s’encetà l’activitat del Cineclub Sala 1. En tot cas, vaig recuperar la meua vella passió per anar al cinema. Sí, les sales eren xicotetes, el so no sempre era el millor, i la falta de personal feia que de tant en tant hi haguessin problemes amb la imatge sense que ningú no s’adonés fins que algun espectador s’aixecava i anava a informar. Però la gent que hi treballava era amable, i de tant que hi anava vaig començar a fer amistat amb el personal del cinema, a xerrar amb aquelles persones sobre les pelis, converses curtes, immediates però que feien sentir-me com a casa, res a veure amb el tracte impersonal d’un multicinema típic de centre comercial, i no vull ara fer crítica de amb tota seguretat l’últim cinema que ens quedarà a la ciutat.

Tots sabíem que el Bosc tenia problemes econòmics seriosos així que a l’any 2012, quan es va signar un acord in extremis amb els propietaris de les sales, la família Juncosa, per continuar l’exhibició comercial, després d’anunciar-se que es clausurava el servei amb un dèficit d’uns 35000 euros, tots vam sospirar alleujats. Però les batalles no sempre guanyen les guerres. Ara sembla que és definitiu. Que els propietaris han venut les sales. Que ja existeix un comprador i pròxim propietari. Que malgrat la voluntat, les ganes de continuar i la predisposició a continuar negociar a la recerca d’una solució de l’Ajuntament i la família propietària, la llarga història del nostre cinema acaba aquest mes de setembre.

I són lloables iniciatives com la del col·lectiu Tots pel cinema que en uns dies han recollit més de 1300 signatures en una campanya per evitar el tancament del Bosc. Sé de la seva intenció de reunir-se amb la Teresa Llorens, la regidora de Cultura que ja ha mantingut converses amb els responsables del Cineclub Sala 1. I potser és cert que s’està buscant una solució, a corre cuita, in extremis novament...
M’hauran de disculpar si el meu to sona ombrívol i pessimista però ara m’assalten les preguntes sobre el per què hem arribat a aquesta dramàtica situació.

Sí, molts considerem el Bosc, el darrer cinema al centre de la vila, un bé cultural de primer ordre. Sí, el nostre gran Sergi López feia una apassionada defensa del Bosc fa uns dies, declarant que deixar Vilanova sense cinema és com deixar-la sense hospital.

Però hem fet tots plegats el suficient? No deixo de preguntar-me si no hem deixat morir al nostre Bosc per la nostre inacció i indiferència. Realment ens importava prou que continués en actiu? En una ciutat de més de 60000 habitants, considerar que no hi haurà en un futur pròxim més que un multicinema a les afores resulta desolador i molt trist, més què esperàvem si no deixa de ser una activitat econòmica que necessita d’uns beneficis mínims? A qui hem de demanar explicacions? A qui assenyalem com a culpable? La desaparició de les sales de cinema és inevitable? Quins nous canals de finançament es poden trobar per mantenir als nostres cinemes vius?

Abans o després crec que haurem de començar tots plegats com a societat a respondre aquestes preguntes si realment volem continuar gaudint del cinema, com a espectacle.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!