Méndez de Vigo, quan quedem?

Em deu haver pujat la febre. Dec estar desvariejant. Vosaltres també heu llegit que les proves de competències bàsiques potser no es faran ara? Però si són la setmana vinent! Si ja tenim els professors i correctors designats per al sacrifici ritual! Ostres tu, tenir un govern és una molèstia gran, una nosa com un gra al cul. Però tenir-ne dos comença a semblar un càstig mitològic. Començo a experimentar un excés de governació, unes basques, un mareig de mirar amb un ull a Madrid i amb l’altre a Barcelona, un aclaparament per excés de disposicions. Sempre he envejat les mones dalt del seu arbre tranquil·lament tocant-se els pebrots sense haver de llegir ni el BOE ni el DOGC, sense hipoteques ni primes de risc; de debò que no sé per quins set sous havíem de baixar-ne. No em feu cas, el meu cos està carregat d’antibiòtic, ibuprofè, antitussigen i vapors d’eucaliptus. Tantes drogues em deuen haver afectat finalment.

L’aplicació de l’article 155 té aquestes coses. El senyor Méndez de Vigo hauria de desobeir-se a si mateix per fer cas de les disposicions d’un govern de la generalitat amb el qual no té –segons sembla- una afinitat gaire intensa. Què farà? És un misteri. Com tantes altres coses, per cert. Però que vigili perquè podria acabar havent de processar-se a si mateix per desacatament. Vist els procediments habituals podria ser que la qüestió arribés al tribunal constitucional, s’admetés a tràmit i, d’aquí a sis o set anys, el tribunal es pronunciés. No descarto haver de passar les proves amb caràcter retroactiu a pares de família, professionals reputats, lampistes i metges d’urgències.

I si les passem dimarts vinent com estava previst? Serviran d’alguna cosa? Els professors que les hauran de corregir cobraran la seva feina? O serà una partida injustificable per al ministeri? Serem perseguits per desacatament? per rebel·lió? Sedició? Delicte d’odi? Són tan variades avui dia les formes legals per les quals un govern et pot tocar els collons! Potser en farem dos d’avaluacions i així tots contents. Potser els gairebé extints seguidors de la tercera via proposaran fer unes proves que incloguin les de la generalitat i les del ministerio al mes d’abril fent una mitjana aritmètica equidistant i perfecta. Jo, sincerament, no ho veig.

Cert que el món no s’enfonsarà, que el país no depèn d’una prova o una altra, que els alumnes no quedaran traumatitzats ni els professors estabornits, però reconeguem que un desgavell com aquest no és gaire professional. Si en alguna cosa està tothom d’acord és en afirmar que el món educatiu necessita un marc d’estabilitat per rendir al màxim. A la varietat de lleis i disposicions que es van succeint, ara hi hem d’afegir les incerteses pròpies del moment polític particular que vivim. Però no patiu. El futur serà millor. Quan siguem ben espanyols tot anirà bé –diuen uns-. Quan siguem catalans independents tot se solucionarà –diuen els altres… Tothom no pot estar equivocat! Oi?

I el present? Els alumnes només tenen present!