Com la llei portava escrita la seva pròpia autodestrucció

Molt abans que les empreses tecnològiques de la intel·ligència artificial es dediquessin a trinxar llibres de segona mà per donar-los als seus ordinadors per llegir, ja existia una col·lecció de clàssics d’Espasa Calpe enquadernada de manera tan precària que s’anava desfent a mesura que anaves llegint. Era fàcil que es perdés alguna pàgina o algun feix sencer. Eren llibres autofagocitables, amb obsolescència programada, amb data de caducitat propera que exigien una lectura ràpida. Alguna cosa similar passa amb el currículum escolar a Catalunya, es desfà, es dilueix, es fon i no es condensa mai en res prou concret.

Les persones que no es dediquen a l’educació, els pares i mares, per exemple, pensen -amb tota la lògica del món- que els seus fills, en els seus estudis, segueixen un pla. Alguns pensen que el pla està escrit en llibres de text -els més clàssics- altres, que és un acord del claustre de professors -els més assemblearis-. De sempre, que el pla s’ha anomenat currículum i ha sigut llei. A partir d’aquesta llei les editorials han encomanat llibres de text i els professors han programat cursos.

Bé doncs, entenguem que el currículum educatiu és llei. Entenguem també que és bo i desitjable que sigui així. Per què? Doncs perquè d’alguna manera el professorat compleix un manament de la societat a la qual serveix (Sí, té una certa trascendència tot plegat) El parlament aprova que la formació dels nens i nenes es fonamenti en unes determinades (ara ja no sé com dir-ne d’això) “coses” que s’haurien d’ensenyar en uns moments determinats per accedir a titulacions que certificarien aquesta preparació. Si no tinguéssim això… tants i tants sous, per a què? tants anys de la vida d’un infant i d’un jove gastats, per a què? tot el tingladu, per a què?

El problema és que, malgrat tot, em fa l’efecte que no tenim un currículum. Qualsevol professor sap que acabo de dir un disbarat, que estic negant el decret 175/2022 que estableix els ensenyaments bàsics. No obstant, és com si no tinguéssim res, perquè és un text que s’autodestrueix; com una mòmia en contacte amb l’oxigen, el currículum actualment en vigor es desfà a les mans en contacte amb la realitat.

En primer lloc, perquè no té continguts. Que no hi hagi continguts és una decisió conscient, no un descuit. Pretén que l’activitat educativa s’estructuri a l’entorn de competències. El problema és que “competència” no és precisament un terme concret. Habilitat? Capacitat? No respon clarament a la pregunta “Que ensenyem?”. No ens diu què ha de saber un alumne quan acaba el segon curs de primària, per exemple. Tant difícil és complir una llei que no concreta el seu contingut com incomplir-la. Facis el que facis, o, fins i tot, si no fas gaire res, estaràs dins el marc de la llei si ho vesteixes amb la prosa adequada. Allò de la burocràcia que provoca tantes queixes. Normal. Abans que excessiva, és absurda.

En segon lloc, si arribéssim a alguna mena d’acord entre el professorat del centre i després de reunions maratonianes concloguéssim alguna cosa semblant a una concreció de continguts per al nostre centre, la llei -reblada pel decret d’inclusió-estableix que els sabers han de seguir el ritme d’aprenentatge de cada alumne. Estar en un curs o en un altre no és en absolut important, el que cal és respectar els alumnes, un per un, en el seu recorregut per l’educació. Per a alguns serà un passeig, per a altres una carrera, per a altres l’ascensió a un pic de l’Himalaia; alguns recolliran una cistella de bolets, altres ompliran un tràiler de coneixements, altres en sortiran tan perfectament purs com quan van entrar. En tot cas, s’ha de respectar. I aquest és el detonador, l’explosió que posa en marxa tot el mecanisme d’autodestrucció. Si el factor determinant és cada alumne per separat, quin sentit té cap currículum? Quin sentit té una agrupació per edats? Quin sentit té programar res quan encara no coneixem els alumnes i, de fet, hauríem de programar tants cursos com nanos hi hagués a l’aula? I quin sentit té programar si, al final, qui decideix què fer i quan és el ritme d’aprenentatge individual?

I, a més: qui ha demostrat l’existència d’un ritme d’aprenentatge propi de cada alumne i que no depengui del ritme d’ensenyament? Si existís una característica com aquesta, no funcionaria cap teràpia d’estimulació primerenca ja que no podríem mai transmetre res, més enllà de la barrera del ritme d’aprenentatge personal. És òbviament cert que els nanos aprenen a ritmes diferents. No obstant, no es pot concloure una idea similar a un “ritme d’aprenentatge propi de cada alumne”. Depèn. De cada moment, de la valoració que en fan a casa, de com porta els aprenentatges anteriors… Hi ha un ritme de marxa de cada persona? Sens dubte, n’hi ha que caminen ràpid i n’hi ha que caminen lent. És invariable? No, depèn de l’entrenament i la pressa que tinguin. No són categories intrínseques, per tant, no són pròpies de la persona i, per tant, no hi ha res a respectar.

I encara que potser m’ha quedat un post una mica tècnic, la veritat és que es podria resumir dient que estem obligats a l’absurd per llei i que crec que aquesta és una de les raons principals per les quals no s’aturarà el descontentament del professorat ni amb més sou, ni amb més vacances, ni amb més personal. El que necessitem és més sentit.

Vinga nois, siguem positius!