FP dual. Una oportunitat

Comença el curs i apareixen les informacions de cada any, els barracons, la natalitat, les demandes de pares i professors, els llibres de text, la factura de tot plegat… Podríem enllaunar els reportatges i repetir-los el proper setembre, ningú no ho notaria. Aquest cop, tenim una novetat relativa, un fenomen que es repeteix amb una periodicitat més llarga, com els cometes. S’ha de regular novament la formació professional (hi ha titulacions que estrenaven normativa el curs passat).

Es tracta d’implementar un model de formació professional dual, o sigui, de formació conjunta entre les empreses i els centres educatius. És el model que funciona amb èxit a Alemanya i que es pretén copiar o adaptar a la nostra realitat. Ai! les regulacions… A casa nostra, fa quinze anys, en una escola del Penedès ja funcionava un model de formació professional agrària dual. Quinze dies d’estada en empresa, quinze dies d’escola. Alternança de períodes pràctics amb períodes escolars durant tot el curs. Era el model d’èxit en aquell moment a França. L’entrada en vigor de la LOGSE va precipitar el final de l’experiència, una regulació més…

Amb prudència, molta prudència, perquè encara no s’ha posat res per escrit –o bé no ha transcendit- cal dir que el model és positiu. Tenir contacte amb les empreses reals, amb el món de veritat, sortir de l’entorn escolar és sempre una experiència enriquidora, una manera de viure allò que s’ensenya i d’aprendre per contacte directe. Els estudiants es beneficien de les infraestructures de les empreses i les empreses entren en contacte amb el món formatiu i amb futurs treballadors que podran incorporar després d’haver-los format en el seu model particular.

La pobra formació professional! Sempre a la cua, sempre al darrera del ja de per si poc dotat sistema educatiu. Pateix per una percepció social esbiaixada que equipara el batxillerat i la universitat amb l’èxit acadèmic i la via professional amb un camí per als qui han fracassat acadèmicament. Pateix també per una crònica insuficiència econòmica, una manca de recursos per a estudis que necessiten, per la seva naturalesa, de maquinària, equips, estris i eines actualitzades, homologables amb el que es trobaran en el món real. En aquest sentit, l’administració sembla ja desistir definitivament de dotar econòmicament els centres. Molt més econòmic anar a utilitzar les maquinàries reals de les empreses. Trista intel·ligència!

Que no ens diguin, però, allò tan fals i tan repetit que la formació professional dual farà que els joves trobin llocs de treball amb més facilitat. Tornem a repetir una veritat econòmica incòmoda i políticament lletja: la formació no crea llocs de treball. Crea treballadors amb millors condicions per competir entre ells, però no genera demanda de llocs de treball. Si una empresa no contracta és perquè no en té necessitat. L’empresari només assumeix el cost que representa un treballador quan en té necessitat, no quan troba que en sap molt. Que no ens venguin la idea amb aquesta falsedat, la idea ja és prou bona en si mateixa.