Oda al sis

Per fi! S’acaben els números! Ja no hi haurà més vuits, ni sisos, ni quatres! Aquest pitagorisme malaltís serà extret del nostre sistema! Oh! Com en serem de feliços sense la pressió per un set o per un cinc! Haurem realment torpedinat la cultura del rendiment! Serà un canvi de paradigma, un gir copernicà, hi haurà un abans i un després! D’aquí a deu anys aneu a observar aquests alumnes de primer d’ESO; els trobareu a l’elit planetària, gaudint d’una vida plena, en harmonia, havent desenvolupat les seves vocacions, potencialitats i virtuts al màxim. Només em sap greu perquè havíem arribat a donar un significat profund a cada nombre, eren breus però carregats de contingut. En pedagogia es diferencia l’avaluació quantitativa de la qualitativa. La primera numèrica, la segona no. Tot fals. Per posar lletres has de comptar encerts o errades, i per posar un número has de valorar també altres coses. S’ha de mirar què hi ha al darrera d’una qualificació sigui la que sigui. Llàstima dels significats perduts.

Per exemple, el nombre màgic, el millor dels millors, l’objectiu número u de tota la secundària: el sis. Un sis és la glòria. Un monument a l’eficiència! El sis representa el màxim rendiment per al mínim d’esforç. És la matrícula d’honor dels qui no estan disposats a fer coses abjectes i innobles com ara estudiar. El sis et reconcilia amb el millor de tu mateix, et puja l’autoestima: “Té, i sense mirar-m’ho”. Per contra, un dels pitjors, dels més perversos és el set. Un set significa que has treballat i, en canvi, t’has quedat a una miserable passa dels espavilats que no s’ho han mirat; és un fracàs, una derrota en tota regla. És la mediocritat absoluta. El vuit representa l’èxit discret, el treballador que compleix, la responsabilitat sense estridències; si treus un vuit, encara ets persona. En canvi, els nous i els deus et situen automàticament fora de la societat. S’ha de ser molt infeliç a la vida per arribar a un deu en història. S’ha de ser molt adult. Imperdonable, esquirol. S’ha passat al bàndol enemic, és un renegat, un apòstata, un traïdor. El cinc és la salvació al límit, la bona sort, la cistella a l’últim segon. Aquella creueta del test que havies aconseguit clissar d’un company (no dels d’un de nou o deu, aquests no es deixen, com ja he dit són fora de la societat), aquella pregunta que no sabies respondre però que, en un esforç titànic de creativitat has contestat amb moltes paraules i que t’ha valgut gratar cinc dècimes que al final t’han salvat. El cinc t’empetiteix fins a passar desapercebut i això, sempre és confortable. Un quatre és el seu revers. Mala sort. Ha faltat poc. Un quatre és una protesta garantida, a veure si d’alguna manera encara es pot salvar alguna cosa –impossible; renunciar a un quatre, per a un professor, és condemnar-se de per vida a revisar tots els exàmens-. Un quatre és una invitació a la bona vida, a ingressar de ple dret en la societat dels forts, dels dionisíacs que saben viure, de les rialles i les gresques. El tres et dona prestigi. Un tres agafat evidentment amb esportivitat, sense llàgrimes ni penediments, sinó amb suficiència, a l’estil de la guineu que es disculpa dient que els raïms són verds. Amb un dos, un u o un zero s’entra a la categoria de mite vivent, de llegenda. Estàs per sobre del bé i del mal, les normes no són fetes per a tu, ets fora del sistema, un combatent, un resistent, un heroi. Persisteix i es parlarà de tu durant vàries generacions d’estudiants, seràs una inspiració per als joves. Amb qualsevol d’aquests números ja mires per la finestra, et queda clar que aquell no és el teu camí i que val més explotar altres facetes de la teva personalitat.

I ara eliminem els números perquè es veu que amb “Assoliment Satisfactori” s’expressa molt més. Doncs què voleu que us digui, caldrà donar-li temps al llenguatge per a que pugui omplir de significat un altre recipient.