El trencadís

La situació catalana recorda cada cop més un trencadís. Malgrat proclamar la voluntat inequívoca i universal d’aconseguir col·lectius més forts i grups socials més amplis que aglutinin sectors de la societat civil (la que en definitiva té la darrera paraula si ens creiem el model democràtic), la realitat s’entossudeix en mostrar-nos grups, corrents, tendències, sectors... cada cop més diversos, abundants, exigents i, sobretot, dividits. I així, no sembla que puguem anar enlloc en el nostre suposat camí cap a una independència efectiva.

Perquè no cal ser un linx per entendre que, quan algun objecte compacte com un plat o una rajola es trenca, ho sol fer en dos bocins. Cert que si l’impacte que rep és molt intens, aquest nombre de fragments pot augmentar, però deixeu-me mantenir les coses en un nivell de complexitat mínim per preservar l’objectiu pedagògic.

Tampoc costarà d’entendre que, si l’objecte rep dos impactes més o menys simultanis, en llocs diferents de la seva estructura, cadascun d’ells la partirà pel seu compte i el resultat final serà de quatre trossos en comptes dels dos inicials. Dic això perquè l’exemple, en l’àmbit de la política catalana, està servit. Si tenim un partit X, que ha mantingut la seva unitat durant una colla d’anys i, de sobte, s’ha d’enfrontar a una decisió com la de l’autodeterminació, el més probable és que es divideixi en dos sectors. Un (A) que la defensi i un altre (B) que la vegi innecessària. Però, si de manera simultània, ha d’afrontar la manera d’aconseguir-ho, amb el dilema de mantenir la monarquia (1) o implantar la república (2), la dispersió està servida. Els A s’escindeixen en A1 i A2 mentre els B ho fan en B1 i B2. I ja tenim 4 opcions que, si tot funciona en pau i harmonia, haurien d’enriquir el pensament col·lectiu, però que, si s’ensumen eleccions i, per tant, repartiment de poder, el que fan és endurir i radicalitzar les lluites internes, deixant als seus electors –els que no aspiren a cap quota de poder significativa- sumits en un mar d’incerteses. I, si recorrem a les matemàtiques, cal recordar que, per cada nou impacte que afegim sobre l’objecte global, el nombre d’opcions es multiplica per 2, passant a 8, 16, 32, i així fins a l’infinit. Fins al trencadís.

Afegim a tot això una nova variable. Perquè la política –la catalana i la d’arreu- no busca habitualment la recuperació del model preexistent. Si el que s’ha trencat era un plat, els “reconstructors” solen buscar construir un porró. La societat, diuen, aspira a millorar les seves condicions de vida. A que el seu funcionament sigui cada cop més just, igualitari, paritari, solidari.... I això suposa buscar i aplicar noves maneres de fer les coses, noves aliances, nous reptes. Per això i a tall d’exemple, vistes les limitacions que evidencia dia rere dia la democràcia parlamentària, enfront als continuistes que intenten reformar el sistema sense canviar-ne l’estructura, apareixen (enèsima fractura) els rupturistes que pretenen canviar-lo per una estructura assembleària. I ja tenim un nou element que, de cara a la reconstrucció de la convivència i bon govern, reclama aliances fins aleshores impensables. O separacions doloroses i frustrants mai somniades. Fa pocs anys, ningú hauria donat per possible una aliança estratègica PP-PSOE com la que veiem, destinada a afrontar la reforma del poder judicial sense trencar cap plat. Avui, es digui o no, molta gent plora el divorci cada cop més evident entre la CUP i els independentistes, fins ara companys de viatge que permetien mantenir una majoria parlamentària pírrica dels que aspiraven a una Catalunya lliure.

Per tant, agradi o no, sembla que estem condemnats a posar en pràctica la tècnica de Gaudí i Jujol. El trencadís. A ajuntar bocins aparentment inconnexes, per l’acció d’un ciment encara no definit ni fabricat, i tot creant figures noves i originals.

Potser per això, el govern del president Torra ha donat llum verda al Consell de la República i al Consell Assessor pel impuls d’un Fòrum Cívic i Social per Debat Constituent. Per poder difondre arreu que ara, a Catalunya i vist com sovintegen les trencadisses, funcionarem a base de trencadissos més o menys gaudinians que sembla que es dissenyaran i decidiran a Brussel·les, i als que aplicarem un ciment que Lluis Llach i la gent i institucions que l’acompanyen, investigaran, analitzaran, reflexionaran i... recomanaran. Perquè convé recordar que els dos organismes esmentats son de caire privat i, segons diuen, sostinguts amb fons igualment privats. És a dir, sense capacitat oficial de decisió.

No serè jo qui negui al mític dragó del Parc Güell, icona del trencadís i el Modernisme, les seves virtuts estètiques. Però, serveix per alguna cosa més que per fer bonic?. I no em digueu que per atraure inversions i turistes. No ens fem més trampes al solitari, si-us-plau.