Política

Hores baixes

Francesc Murgadas 20-01-2019 10:29 Lectures 369

Els que encara creiem en la política com a forma de resoldre conflictes, no estem passant per una bona temporada. No hi ha dia que, del dret o del revés i siguem del color que siguem, no sentim una plantofada quan llegim el diari o escoltem els informatius.

El més fotut de tot és que l’únic consol que podem trobar en aquest escenari, és constatar la plantofada que rep el nostre oponent. Aquell que té idees oposades al que pensem.  Els que son de dretes, s’alegren quan veuen que les esquerres es tiren els plats pel cap, però han d’empassar-se que estaments internacionals els llegeixin la cartilla. Just com quan els d’esquerra donen per bo el càstig de la dreta per la ultradreta mentre han d’empassar-se el gripau dels seus propis extrems que els exigeixen fermesa acusant-los de col·laboracionistes.

Però, afinant una mica més l’anàlisi, detecto una situació lleugerament pitjor en el costat que solem qualificar com esquerra. Tot i que la cultura popular assigni a aquesta mà una major capacitat de supervivència i habilitat.

Potser perquè aquesta meitat “esquerrana” ha estat menys malejada per anys i panys de poder que eixamplen el ganyot i faciliten empassar-se gripaus, per grossos que siguin, ha pogut mantenir més estables els seus ideals de justícia i fraternitat mentre els altres aprenien en carn pròpia a aplicar la dita que predica que allò que tu no agafis, si és bo, útil o profitós, un o altra ho agafarà.

Ara, quan l’escenari polític fa imprescindibles els pactes i les conxorxes, potser és el moment de recordar com Joan Raventós i Carner va fer un pas enrere en arribar el moment d’entrar a la Generalitat de bracet amb Josep Benet i Heribert Barrera, renunciant a un possible pacte tripartit postelectoral i obrint així el camí a una encara dèbil Convergència. I també com aquesta Convergència, per contra, no va fer escarafalls a l’oferta de suport de la UCD quan va veure possibilitats de treure faves d’olla.

Aquesta és, al meu entendre, la diferència entre els dos bàndols. El possibilisme. Mentre uns es posen primmirats a l’hora de prendre responsabilitats i demanen tota mena de garanties, els altres tenen clar que, com deia Oscar Wilde, si no pots ser el millor, procura ser l’únic.

I si per aconseguir aquesta exclusivitat has de pactar amb el diable, ho fas. Que el fi, justifica els mitjans. I això, no ens enganyem, la dreta segueix mantenint-ho intacte. Només cal donar una ullada a Andalusia.

L’esquerra, en canvi, ha anat perdent contundència. Des d’aquella resposta parlamentària de Joaquin Leguina a l’assemblea de Madrid, en temps de Tierno Galván i d’entesa amb Carrillo, quan va respondre una pregunta de l’oposició sobre si havia comés un error amb un lacònic: “Sí, Y que?”, no ha fet més que esmorteir aquella imatge contundent que tant exemplificava Alfonso Guerra. Primer amb un Rodríguez Zapatero que no endebades fou etiquetat com “Bambi”. I ara amb un Pedro Sánchez que sembla més pendent de la imatge personal que de les idees que expressa.

El darrer exemple el tenim a Extremadura. Allà on el mític Juan Carlos Rodríguez Ibarra gosava dir “Me importa un pepino y tres leches lo que pacten Pasqual Maragall, Artur Mas o Josep Lluís Carod-Rovira, porque ya estoy hasta el gorro” quan Catalunya aconseguia el seu primer tripartit, ara, el president Guillermo Fernández Vara, no fa sinó justificar el suport més o menys servil del seu partit, de bracet amb Ciutadans, a la proposició presentada pel PP demanant que ens apliquin el 155 de forma indefinida (“con la amplitud y duración que se requiera”), si cal tancant TV3.

I, per acabar-ho d’espatllar i debilitar al govern central actual, just s’enceta la trencadissa de Podemos -al qual el diari ABC ja ha rebatejat com “Podíamos”- per poder donar una alegria als incondicionals de la dreta que estan amb els ulls mig tancats i les mans davant de la cara en espera de la plantofada de Vox que tard o d’hora, no ho dubteu, els hi caurà.

Ho he dit altres cops. Els temps no estan per majories absolutes. Però els partits tampoc semblen estar preparats per pactes a dues o tres bandes. Sobretot perquè prou problemes tenen de portes endins per donar imatge d’unitat gràcies a pactes interns. Com casem doncs tota aquesta incongruència? Tot aquest allioli negat. Jo, sincerament, no ho sé.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Una sentència dóna suport a una escola bressol que va denegar la matrícula a un nen no vacunat. El jutjat Contenciós Administratiu de Barcelona ha conclòs que els pares del menor obliden els drets dels altres, i pretenen imposar una opció minoritària -la de no vacunar-, per sobre del dret a la salut de la resta d'infants i les seves famílies

Què et sembla que una escola bressol pugui denegar la matrícula a un nen no vacunat?


Malament