Política

Embolica que fa fort

Francesc Murgadas 06-10-2019 21:24 Lectures 531

Si no fos perquè ens hi juguem el nostre futur com a poble, seria per escarxofar-se al sofà i, com qui veu una sèrie d’aquestes que estan de moda, agafar un bol de crispetes i esperar quin serà el proper moviment amb què ens sorprendrà algun dels cada cop més abundants actors que farceixen la trama política del país (per quedar-nos a casa nostra) on, de moment, estem condemnats a viure.

Perquè la nòmina de personatges no fa sinó augmentar, un cop la trama bàsica ha quedat exhaurida en ser més vista i previsible que un capítol del Bola de Drac. I el que hauria de ser una simple (que no senzilla) qüestió política –l’encaix o desencaix d’una part del món respecte la resta- s’ha convertit en un afer judicial amb tocs d’embolic mediàtic, baralles personals a mata i degolla i fins i tot anàlisis psicològics on suposats experts aventuren intencions, pensaments o secrets en base a coses tan peregrines com l’actitud, forma de seure o corbata que duen els protagonistes. Un “culebrot” amb tots els ets i uts.

Reflexionem un moment. Si tenim una Carta Magna que ens obliga a tots i que, per definició, només es pot modificar des de l’àmbit polític, la resta del món mundial hauria d’estar calladet i en silenci, esperant que els seus representants electes en aquell àmbit hi diguessin la seva. O algú, quan encarrega una casa, va a dir-li a l’arquitecte que ha contractat si ha de fer servir encofrats del 4 o de 5?

En canvi, quan el polític decideix aprovar o modificar quelcom, és ben sabut que té desenes de pressions perquè decideixi en un o altre sentit. Un fet conegut que ens hauria de fer pensar una mica. Si algú que ha colpejat amb el front una paret de formigó, segueix donant-hi cops, o és ruc, o ha notat que allò no és tan dur com hauria de ser.

Potser justament per això, tan bon punt Catalunya va recuperar alguna de les velles pretensions que la seva Assemblea havia plantejat en el passat, vist que les velles promeses s’esvaïen com el fum, les forces de l’Avern van sortir de la seva cova i varen començar a picar a les parets, teòricament sòlides, del nostre ordenament constitucional. I encara segueixen emergent i colpejant.

Perquè primer semblava que tot quedava reduït –que no és poc- a l’àmbit jurídic-polític del TC que, en ser l’òrgan intèrpret de la suposada voluntat del legislador, interpretava articles, paraules, i fins i tot buits legals en favor del estat central i dels legisladors que en el seu moment ja havien fet servir el ribot per “afinar” alguns punts de la legislació. Però aviat va quedar clar que amb aquells vímets no es podia bastir el cistell que retingués Catalunya dins del marc estatal. I es van haver de posar en marxa altres mecanismes. Incorporant-hi l’àmbit jurídic-penal que va portar gent a la presó –provisional però presó al cap i a la fi- per haver pujat al capó d’un cotxe.

Quan es va començar a evidenciar que amb això no s’assolia l’objectiu, es van incorporar més actors, els policials, per veure de donar arguments als jutges perquè poguessin aplicar interpretacions forçades de les lleis que permetessin continuar la cacera de dissidents i revifar l’interès pel “culebrot” entre l’audiència amb minúscules.

Aquesta setmana, finalment, hem assistit a la darrera ampliació del càsting. Del repartiment. Necessitats de suport, els actors policials, com en un “culebrot” de pa sucat amb oli, s’han dedicat a fer “spoilers”. O com a mínim, això sembla. Perquè si tot plegat està encara sota secret de sumari, com és que certa premsa ha pogut divulgar impunement fins i tot la talla de calçotets dels presumptes implicats en l’afer dels CDR i les seves suposades ramificacions en el si del poder català? Embolica que fa fort. O, si preferiu una altra dita catalana adaptada pel cas: Com més seran, més riurem.

I això podria estar bé i fins i tot ser divertit, si no ens hi estiguéssim jugant el nostre futur i el de qualsevol estat de dret. Nosaltres i els que estan a l’altra banda del carrer. Perquè imagino que ells també aspiren a ser reconeguts internacionalment com un estat democràtic i de dret més enllà d’aquesta ficció/sainet en que estem immersos. Perquè altrament no estarien buscant, per posar només un exemple, en l’article 156 de la constitució (el que, a més de controlar el finançament de les autonomies, regula i aplica el principi de lleialtat institucional) i en la llei de seguretat nacional pactada entre PP i PSOE fa pocs anys, el relleu del nyap que fou l’aplicació del 155.

Naturalment, buscant els mateixos resultats. Reforçar el cove per evitar que algun peix se’n pugui escapar. Oblidant, però, que un sac, com més s’apedaça més es debilita. Que hi ha moments en què el que cal és canviar de sac. O teixir vímets nous.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres