Eleccions generals

Quatre coses

Francesc Murgadas 11-11-2019 11:23 Lectures 603
Una papereta pel Congrés entrant a l'urna, el 10 de novembre de 2019. ACN / Elisenda Rosanas

Una papereta pel Congrés entrant a l'urna, el 10 de novembre de 2019. ACN / Elisenda Rosanas

El peix ja està venut. Les eleccions del 10-N ja son història. Però mentre esperem la cinquena convocatòria que pugui aclarir el panorama -en la meva modesta opinió més aviat que tard- permeteu-me que faci unes reflexions. Que digui quatre coses.

Les dues primeres són òbvies. Que tot segueix embolicat i sense opcions de solució fàcil, és més que evident. Ni els 150 escons de la dreta reagrupada ni els 158 de l’esquerra forçada a reagrupar-se donen prou ales a uns possibles 176 escons que permetin una governabilitat còmoda.

En segon lloc, que el reagrupament de la dreta ha passat per un enfonsament de Titànic amb orquestra de Ciutadans i un creixement d’Astèrix bevent la poció màgica de Vox, que no auguren una facilitat d’entesa en aquest costat de l’espectre polític. Com no l’auguren la baixada de Unides/Podem -que no compensa l’aparició del Més País d’Errejón- i l’estancament a la baixa del PSOE que havia de menjar-se aquestes eleccions amb patates, de camí a la majoria absoluta.

Però, al meu entendre, hi ha dues reflexions més que caldria fer-se un cop superada l’etapa de les obvietats. Del que era previsible fins el passat diumenge a la tarda.

La primera, la resistència tenaç d’un cert nacionalisme. El que compartim Euskadi i Catalunya i que em resisteixo a denominar històric per respecte als altres. Aquestes dues comunitats han demostrat, una vegada més, que la diferència amb l’estat espanyol és seriosa. Els resultats a ambdues nacionalitats ho palesen. En una Euskadi on entre PNB i Bildu es mengen quasi tot el pastís sense deixar ni una engruna al PP ni a Vox, i en una Catalunya on, malgrat la pressió asfixiant del govern espanyol a través dels seus poders subordinats, només l’àrea metropolitana de Barcelona els evita una situació similar. Però que s’evidencia en la pujada de 10 a 12 escons dels bascs i de 22 a 23 dels catalans. Un nacionalisme que fluctua entre la independència pràctica del “cupo” basc i la combativa dels CDR catalans però que en cap cas sembla procliu a afavorir una governabilitat tranquil·la a un Madrid que segueix sense voler-ho veure, fiant tot el seu poder a un 155 de dubtosa eficàcia.

La segona –i per mi transcendental- és la consolidació d’uns altres nacionalismes. D’un tímid arc de Sant Martí que ofereix un espectre divers i ric que va des del renascut i històric BNG (per quan la reaparició del partit andalucista?) al sorprenent Teruel Existe. Un mosaic de moviments (minoritaris “gràcies” al sistema electoral i a la manca d’aquella coordinació que va intentar Galeusca fa uns anys) que aportarà només 7 escons al grup mixt però que sumats als 35 dels nacionalismes del punt anterior, suposen 42 escons absolutament imprescindibles per poder assolir aquesta governabilitat que tothom reclama.

Curiosament, la situació es repeteix al Senat. La cambra oblidada i en la qual, si escoltem la Constitució, s’hauria de resoldre el conflicte territorial ara monopolitzat per Catalunya. Allà, els 92 vots del PSOE i els 86 de PP/Vox, necessiten com l’aigua de pluja els 29 vots autonòmics, inclòs el del senador canari del ASG de La Gomera. Però aquella cambra està lluny dels focus mediàtics, i PP i PSOE poden fer i desfer “en la intimitat”, arreglant o intentant arreglar el que espatllen al Congrés.

Sembla doncs clar que el sistema, en global, necessitaria una bona sacsejada. Porta massa temps instal·lat en el bipartidisme còmode –més o menys camuflat- del “Ara tu, ara jo” fent sumes amb els “comparses” que, papereta a papereta, han aconseguit -tot i la llei d’Hont que ara la dreta vol canviar en benefici seu establint un mínim percentatge “nacional” de vots- aquests 42/29 escons que, d’anar units, resultarien decisius. Però molt em temo que els grans, amb anys de pràctica en la tècnica del “divideix i guanyaràs”, tornaran a posar en marxa la repartidora per aconseguir governar.

La incògnita és si ho faran ara o en la propera legislatura. La gent està farta. Estem farts. Potser per això diumenge no deixaven parlar Pedro Sánchez quan, des del balcó improvisat, els adreçava l’enèsima promesa verbal. La de fer, ara sí, un govern. 

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres