Dia 5. No es veu terra

Si ja ho dèiem ahir! M’estarà llegint el conseller? No, no ho crec. Si en quatre dies ajornàvem la selectivitat era evident que la cosa anava per llarg, llarg, però llarg. No hi ha data per tornar a l’escola. Era obvi. No el dirà pas ell el dia que podem tornar a l’escola, oi? La incertesa augmenta un graonet més. El departament insisteix en la idea que les feines d’aquests dies no són avaluables i ni tan sols són lectives. Bé, però això vol dir que el parèntesi del curs podria ser des del 13 de març fins al… maig? Quan tornem ens quedarà un mes efectiu als de secundària? Què passarà amb aquest curs? El considerem aprovat general? Potser no avaluat seria el millor ja que hem estat tots “malalts”. Si és així, com es calcularan les mitjanes de batxillerat?

En part, la situació personal es clarifica. Hem naufragat i no tenim port d’arribada a la vista. Des de la nostra barqueta només es veu mar per tots els cantons. Això hauria d’ajudar a mitigar l’ansietat d’alguns i a augmentar exponencialment la d’altres. Mentalment em preparo per a un estat vital de reclusió indefinit. No tinc previsió de canvis a curt termini. Tinc una estranya sensació de no entendre en absolut com hem arribat aquí. Després d’hores i hores de programacions especials, d’entrevistes i titulars arribo a la conclusió que no sé res. Les contradiccions s’acumulen dia rere dia; les motivacions polítiques de certes actuacions i de certes paraules tampoc ajuden.

La contradicció que més em subleva avui és saber que els francesos tenen permís per sortir a fer exercici de manera individual, mentre que nosaltres, no. Ja em va molestar d’entrada veure que es tenia en consideració les necessitats d’un gos en certa manera per sobre de les d’una persona. Ho reconec, vaig estar gelós del canitx del veí; però ara em pregunto si el coronavirus francès és diferent del nostre. Potser el seu és més tímid, més educat o més urbà. O potser el seu sistema sanitari encara pot admetre algun esquinç de turmell mentre que el nostre ja no dona per res.

Quan tot això s’acabi i se celebri com un triomf col·lectiu la nostra victòria sobre un virus, quan alguna farmacèutica es lucri astronòmicament venent una vacuna contra encara no sabem què, recordem les condicions patètiques en les que s’ha lluitat i guardem forces per fer-ho pagar als responsables. No sé. És un missatge de mal rotllo ara que els telenotícies van plens de la solidaritat de la gent i no del desastre polític i de gestió que ens envolta.