Les puces

Tal i com estan anant les coses, podríem arribar a considerar normal i comprensible que tothom s’espolsés les puces del damunt mentre espera que arribin temps millors. Però clar, el primer que cal tenir en compte és que, si jo m’espolso les puces, aquestes no es quedaran de braços plegats. Buscaran un altre hoste al que intentar xuclar-li la sang i passar-li el problema de la seva supervivència. La de la puça, naturalment.

Cert que podria donar-se el cas que tots els possibles hostes es posessin d’acord en rebutjar les puces i aquestes es quedessin sense opció de supervivència, com un migrant mediterrani qualsevol. Però, curiosament, sempre apareix algú disposat a acollir-les.

Com sembla que està passant amb el maleit coronavirus, al que els erminis, qui sap si per la mala ratxa que estan passant les monarquies que se’n feien les capes de coronació, podrien guardar en espera, com en el cas de les puces, de tornar-lo a espolsar cap als humans.

I és que, agradi o no, algun avantatge desconegut deuen tenir els paràsits, o si més no alguns d’entre ells, que fa que mantinguin un cert equilibri poblacional amb els seus hostes, arribant a modificar la seva relació i convertint-la, com en el cas dels polls, en una simbiosi de la que els dos treuen un cert profit. Pau per territoris. Un raonament que sembla tenir un paral·lelisme més que evident en política i el comportament dels polítics.

El president Torra acaba de fer explícit que no pensa convocar eleccions sigui quina sigui la decisió del Tribunal Suprem de les Espanyes en mans de qui deixa el seu futur. Per tant, posa en mans del vicepresident Aragonés el futur de la nostra autonomia i, subsidiàriament, en les del president del Parlament Roger Torrent. Perquè, pel que sembla, el vicepresident s’hauria de convertir automàticament en president si ell faltés o no pogués seguir en el càrrec. Si això no és espolsar-se les puces després d’haver anunciat fa setmanes que tenia clara la data de les eleccions...

Però el vicepresident s’ha afanyat a dir que entre els “marrons” que li deixaria Torra cas de ser inhabilitat o agafar les maletes, no figura l’obligació ni la capacitat de convocar eleccions. Que aquest paper li pertoca al president del Parlament Roger Torrent qui, després de constatar la impossibilitat de trobar un nou candidat a la presidència, tindria la potestat de convocar als catalans a les urnes. Segona espolsada de puces, novament cap a l’esquena d’Esquerra Republicana de Catalunya. La mateixa que diu haver obert una via de diàleg a Madrid amb aquella taula de negociació que sembla haver perdut l’agenda i el calendari, i que manifesta el seu suport al govern de Madrid, encara que sense renunciar a fer un “pasapalabra” si la situació es complica. Per tant, un altre que passa la patata calenta que li ha enviat el president Torra, a un tercer. En aquest cas, Pedro Sánchez i el seu suposat aliat Pablo Iglesias, ja experts en això de passar-se les puces.

Però la cosa no acaba aquí perquè, ja se sap, quan algú s’espolsa les puces, no ho fa en una direcció determinada. La sacsada les envia en totes direccions. I JxCat ha hagut de sortir a Madrid a rascar-se. Obrint la via a entrar en les negociacions dels pressupostos generals de l’estat. Pel suposat bé de Catalunya i sense descartar que tot acabi en un no res.

Alguna d’aquestes puces, a més, deu haver saltat cap a Iceta que s’ha congratulat, des d’un PSC en certa sintonia amb ERC, de tenir un govern espanyol tan obert i comprensiu, però sense negar tampoc la possibilitat que sigui justament aquest govern el que invoqui la legalitat i torni a convocar les eleccions a Catalunya.

Les puces destinades al PP, però, semblen no haver afectat massa al partit, ja en ple procés de gratada per mor de les paparres (Bárcenas, Fernández Diaz, etc...) que té instal·lades a la seva panxa des de fa temps.

Només Ciutadans, i aneu a saber amb quines mesquines intencions, clama contra aquesta empastifada general de puces, proposant crear una taula de tots els afectats (menys ERC, naturalment) per trobar una sortida consensuada al problema català.

Una vacuna contra les puces independentistes que permeti seure, dinar, dialogar, elucubrar i donar la sensació de gent preocupada pel futur de les altres pobres puces que, disciplinades, esperen el dia de fer la seva picada dins d’una urna després de anar saltant, aquests darrers mesos, d’un hoste a un altre a cops de decepcions, titulars i promeses.

De moment, segons el CIS, sembla que les puces tenen una certa tirada cap al PSOE. Veurem com acaba tot.