En porten alguna de cap

Pretén substituir la llei vigent des de l’any 1882. D’aleshores ençà, “només” ha patit aproximadament 80 esmenes i/o reformes. De ben segur que el tema que aixeca més polseguera passa per reconvertir l’anomenat “jutge instructor” en un “jutge de garanties” dels drets de tots els intervinents. La seva tasca d’abans passaria a mans dels fiscals. Són aquests els qui passaran a perseguir els delictes i en dirigiran la investigació… La qual cosa no fa altra cosa que sembrar un munt de dubtes més que seriosos.

Temps al temps! El Tribunal europeu de drets humans (TEDH) té feina a pronunciar-se imparcialment. El que cal cercar sempre -de cap a peus- rau en la forma com cal tractar els drets i llibertats publiques. Justament ara, arran la pandèmia, no s’hi val a badar. Tinc tota la percepció que -sibil·linament- ens van prement la corda. Està clar que una cosa és investigar els delictes i l’altra instruir-los.

El “principi acusatori” fou un dret assolit a principis del segle XIX. Permet que els ciutadans que se sentin perjudicats presentin denúncia al Ministeri públic. En el benentès que la figura específica de la fiscalia arrenca a les acaballes del segle XVII. Ací, convé no oblidar la notícia de fa poques setmanes del govern espanyol -en un exercici d´imparcialitat nul·la- “endollant” na Dolores Delgado com a fiscal general de l’estat. La carta de presentació ofereix certes mancances, des de la perspectiva d’una politització del tot socialista.

Tot plegat sembla anar com a projecte per mal camí. El TDEH ha reiterat sovint que el jutge mai no es pot contaminar en res d’allò que guardi relació amb orientar cada procés. A més, el contingut del text constitucional no pot contravenir el principi d’igualtat entre cadascuna de les parts d’un litigi. No sembla la millor solució que el jutge instructor decideixi com marcar la investigació, la presentació de proves i els testimonis. Posats a fer, entenc que donar tantes atribucions a un sol personatge no és perquè sí. En el sentit que tot aquell que resti dessota les seves atribucions podria arribar a perdre bona part dels seus drets i/o garanties processals actuals.

Les coses no es poden fer d’una manera tan grollerament sospitosa. Aprofitant el “descol·locament” de la gent arran la pandèmia, els hi sembla que s’ho val tot. Sens dubte cal un debat ampli i profund abans de plantejar retocs a l’entorn del ministeri fiscal. Quan les coses van mal dades, pretenen frivolitzar-ho tot reivindicant un estat de queda i una suposada “excepció” Quan hi torni a haver eleccions, si canvia el signe o color polític de l´executiu, tornaran a canviar-ho.

A totes hores -“tretze són tretze! “tenim membres del govern i de qualsevol partit polític anant a escalfar la cadira dels platós d’emissores de ràdio i televisió, per a elucubrar sobre la COVID19. Menys perdre temps i més “gruar-la” trepitjant l’era, coneixent els problemes “in situ” i prenent mesures efectives des del seu despatx! Tot el demés són trons. La xerrameca inútil i buida embafa. Prou!

Per contra, volen que un tema cabdal com el que centra i motiva el meu article passi de puntetes i silentment. No hi ha dret ! És més que evident que estan tramant algun nyap. Més ben dit, un tripijoc en tota regla. Aquesta qüestió sí que hauria d’ocupar un llarg espai de temps per a detallar-la al mil·límetre en els mitjans de comunicació.

Tots som prou grandets i ens afaitem de fa temps. Sabem discernir perfectament qualsevol tipus d’abús i, a hores d’ara, n’hi ha un en dansa. Convertir qualsevol jutge en un “star system” -amb poders màxims- em provoca paüra. Quan el poder executiu -o, per exemple, la policia- vulgui obrir un procés tindrà “carta blanca”. Ja no estem satisfets, en general amb certes decisions que tots tenim “in mente”. Les traves per a ordir una investigació coherent i profunda sobre les malifetes del rei emèrit en són una bona mostra… Sense oblidar el dictamen prou descarat del cas-sortida a borsa de Bànkia… O l’ajornament putrefacte de la causa dels calerons del president Pujol a Andorra, de fa més de sis anys… La llista seria interminable.

Poc a poc i bona lletra, si us plau! Quan el poble manifesta el seu rebuig tan sovint amb certes causes, la solució no passa practicant la tàctica d’anar d’amagatotis, soscavant i defugint el principi màxim de la llibertat, que proclama la Constitució i que el poble vol exercir.

Quan es va morir el dictador, jo ja era major d’edat i no vull retornar a reviure trets d’aquella època tan obscura i repel·lent. Tanmateix, ara arribo a pensar -en certs moments- que anem enrere com els crancs. De fet, aquest tema de la dicotomia jutges-fiscals -pocs dies després de llegir-me el text de la Llei Celáa- no ens augura res bo.